dilluns, 21 de gener de 2019

Un poeta es despulla (a Mallorca)

   Que la poesia no sembla assolir xifres de supervendes és un fet. Que les xifres  de venda són escarransides també ho és. Que l'obra dels  poetes de les Illes passi de puntetes pel Principat tampoc ofereix massa dubtes. En aquest sentit sembla ben bé que els catalans siguem francesos: "connais pas". O gairebé. En fi, en Joan Perelló – ni en Lluís Maicas, que també acaba de publicar nou poemari – "La casa cremada i altres incendis" – sobre el que em proposo de parlar en un altre moment – no  en tenen la culpa.  Anem per feina i veiem que ens ofereix aquest "Paisatge en pèl" (AdiA Edicions, Calonge, Mallorca, 20018)
    En un altre lloc i parlant d'una antologia de la seva poesia ("Abecedari de crepuscles. Una tria personal" Ensiola Editorial, Muro, Mallorca 2017), deia del seu autor i remarcaba de forma especial els poemes triats de dos dels seus darrers llibres – "L'atles deshabitat" i "El mapa de l'infinit" –, que Perelló "....sembla ja del tot allibertat de les ombres tutelars. La seva poesia ha assolit una maduresa excepcional i ell mateix sembla convocar  tots aquells elements formals dispersos per conformar-los, ara si, amb veu pròpia i l'acceptació, potser, de la finitud i la impotència d'escodrinyar el seu misteri. Que també és una manera de celebrar la vida ("més enllà de la poesia"). Allò que es va proposar d'atrapar al llibre "Carasses" arriba ara al seu final. O amb la promesa d'un nou camí". 
     Doncs bé, amb el poemari d'ara el camí que s'anunciava s'acaba d'encetar. Si més no els símptomes hi són. Tot començant per l'interrogatori (em permetran la llicència)  a que sotmet el "jo" poètic tot descendint als inferns del "ventre del poema". Els interessos del poeta són els mateixos, però ara passats pel sadàs de l'abecedari de l'experiència – la vital i la poètica –. Els paisatges han transmutat en naturalesa (els seus elements) i geografia (el que en deiem "accidents"): vent de gregal o de xaloc, el mar, el faralló, la boira i la pluja, la vinya i l'escorça, la sequera, el sorral, el guix o la calç, les algues,... És a través d'aquests elements, aprofitant les connotacions de la paraula o jugant amb el seu significant, quan el poeta pot afirmar que "el paisatge s'ha disfressat de mi" en un intent de trascendir les barreres del llenguatge: "mètrica de l'eli·lipsi / amb hemistiquis / de versos nus / sense calç" escriu Perelló. L'autor s'enfronta al destret del "torrent de fonemes", a un "collage de mots encreuats", al "trot de sil·labes baldades", conscient que s'enfronta a un repte desesperat com és el de salvar la distància entre el que es beslluma a través de l'instant  i el que s'arriba o es pot arribar a expressar.  
     En el poema en prosa que tanca al volum, Perelló ho deixa prou clar: les ombres sempre van per davant i mai arribem a encalçar-les per molt que ens entestem a pledejar-hi.  Només queda la saliva del present, diu, agafant-se a "l'alfabreguera del sexe" que " atia l'instint de supervivència".  l l'escriptura, al final, aporta aquell punt o les engrunes que ens calen de conformitat i serenor davant la pròpia finitud i els nostres límits. Els mateixos que ens assenyalen els marges del full en blanc. Un bàlsam  per alleugerir l'ansia. Reconeixement, al cap i a la fi, de la propia nuesa.


Cap comentari:

Publica un comentari