La Venècia invisible o com aprendre a mirar.

    Aquest "altra" del títol no es refereix en aquella manera de dir, ai ves, mira, "un altre" llibre sobre Venecia, amb la quantitat de tinta que s'ha fet correr sobre l'antiga i escrostonada  República, i ara n'arriba un altre per afegir a la col·lecció. No, res d'això. En aquest llibre cal aturar-s'hi. Prestar-hi atenció.  Aquest "altra" del títol, ens està dient que estem a punt d'obrir una finestra per intentar "veure" una Venècia amb la que mai hem parat atenció, que potser ni tan sols ens ha passat per la imaginació que pogués existir i que s'escapa de la mirada de la mateixa manera que se'ns escola l'aigua que raja d'una font entre els dits de les mans. El problema es que l'aigua la veiem, la toquem, en notem la frescor, el sabor (perdó l'aigua es inodora, incolora i sense sabor, almenys abans) en canvi l'"altra" Venècia que ens proposa Predrag Matvejevic és gairebé invisible, per no dir que del tot, pels apressats visitants de la ciutat dels canals –amb perdó per a la resta de ciutats que també en tenen. Aquest llibre és una lliçó de com aprendre a mirar. Fins i tot allò que ens pensem que estem mirant i que potser no veiem ben bé del tot. 

    Confeso que, durant una època em va perseguir la dèria o la mania de llegir tot el que em queia a les mans, o feia que em caigués, dedicat a la ciutat. De l'experiència en vaig quedar ben enfitat. Se'm van començar a aclarir les idees amb la lectura que vaig fer d'una obra que li era dedicada. Em refereixo a la "Venècia" de Jan Morris. Un llibre amb què, m'arrisco a dir, tot i ser diametralment diferents, guarda alguna semblança amb el de Predrag Matvejevic. Vull dir en la manera d'observar. En els objectius que es persegueixen. En la forma de mirar i d'aproximar-s'hi. És a dir, la manera com apropar-se a la ciutat i, en cosneqüència, de narrar-la.

    La lectura d'aquest breu llibre que té, per enèsima vegada, Venècia com a protagonista, encara que hi hagi a qui li pogui semblar el contrari, suggereix algunes reflexions que transcendeixen la pròpia ciutat. Hi ha un fragment, perquè aquest llibre està construït a força d'ajuntar fragments en una mena d'exercici arquològic, que em sembla ens dona la clau de volta per entendre'l. L'autor ens porta fins a un "campo" de la ciutat, i allà es troba amb un personatge ja gran, xacrós i mig cec, fins el punt que no pot distingir les cares de les persones ni els objectes, només els seus contorns. Li diuen Vida i va acompanyat de la seva neta, Patrizia, a qui demana que el deixi allí sol, en un racó del "campo", per saludar la gent que passa quan en sent les passes i explicar històries de Venècia que no coneixen ni arribaran mai a conèixer, potser. Aquest Vida ve a ser una mena d'aede o cantor. L'autor hi parla, i pren nota del que li explica. En llegim algunes, no sense sorpresa. Un dia pregunta a la neta si les escriu per tal de conservar-ne la memòria. La resposta és desconcertant: no són seves, li diu la Patrizia. Més encara: la neta, a la nit, li llegeix poetes desconeguts. El vell les memoritza, se'ls fa seus (els completa!, explica), se'ls repeteix per a ell i l'endemà els recita a tothom que passa pel seu davant, assegut a una raconada del "campo". Però la frase amb que acaba el fragment de la conversa amb la neta, és el que sintetitza allò que persegueix el llibre: "Així és com vol conservar la singularitat de la seva ciutat, per tal que la ciutat no s'oblidi de si mateixa".

    No voldria acabar sense deixar d'esmentar un aspecte que sempre m'ha semblat important si no decisiu: la manera com s'arriba o es marxa de Venècia. Vull dir, pel lloc on s'"abordi" o la deixes ancorada. Passa amb totes les ciutats, la que sigui, però en el cas de Venècia, encara més. Vegis si no el que explica Matvejevic sobre la seva sortida cap a Chioggia. De descobertes n'hi ha un munt: des dels vents, la història de pa venecià (un apartat que va donar peu perquè l'autor acabés escrivint "Nuestro pan de cada día") fins arribar al llenguatge i un llarg etcètera. Gaudeixin de la lectura i les sorpreses. I ja posats, qui serà l'audaciós editor que reediti el "Breviari mediterrani"? Hi ha algú? M'avisin, si us plau.