El no-res sagrat d'una frontera

    Què vol dir "fer cua" per Stefan Zweig? A la novel·la La cripta dels Caputxins de Josep Roth (L'Avenç), igual que als Dietaris (Quaderns Crema) de Stefan Zweig, que vaig descobrir en l'edició francesa de "Le Livre de Poche" (1986), s'hi poden trobar un parell de fragments que no escapen dels rerafons històric com és habitual en els dos autors. Però també exemplifiquen com es pot passar de l'apunt personal i la memòria (l'experiència viscuda), a la ficció. Tots dos autors toquen un punt calent de la història d'Europa com va ser la dissolució de l'imperi austrohongares i la forçada multiplicaió de nous estats amb fronteres (imperfectes, a més) de pobles que existien previament a l'interior de l'imperi dels Habsbourgs. 

    Les cues, fer-les, amb l'aparició de les frontres, de cop i volta agafen un sentit imprevist i que fins aleshores ni se'ls passava pel cap que poguessin tenir. Un significat antipatic. El fragment on Zweig parla de les cues, es troba a les pàgines on explica el viatge que fa de Paris a Londres el mes de setembre del 1935. El fragment comença amb un cant als viatges amb tren (al moviment) on un es pot lliurar a la lectura, a la reflexió, gairebé a treballar i quan s'arriba a la destinació, a tocar del canal de la Manega, pujar al barco i fer un glop d'aire saturat de sal i altres aromes. Però, ah!, som homes del segle XX, ciutadans d'un Estat, propietat d'aquest Estat més que d'un mateix. Ara cal fer cua per ensenyar el passaport. I aleshores l'alegria i la joia instintiva de la llibertat provocada pel moviment desapareixen. Aquesta cua burocratica es tot el contrari de quan es fa cua per entrar a l'opera, a un teatre, o per gaudir d'una experiència artística qualsevol. En aquest casos l'espera –diu Zweig– només fa que agullonar el nostre entusiasme. La guerra vergonyant ha imposat la seva llei. I cada país europeu es feliç avui dia de treure's del damunt un estranger.  

    Com es ficcionalitza aquesta experiència que explica Zweig?. Aleshores es quan tenim d'anar a parar el seu amic Joseph Roth que ens ho explica a La cripta dels Caputxins a través de dos personatges ben allunyats del cosmopolita Zweig –cosmopolita: quina paraula més tronada!. 

   A la novel·la s'explica el final definitiu dels Trotta, la saga familiar que protagonitzava La marxa de Radtzeky i que es remunta fins a la batalla de Solferino. El llibre és una elegia, un adeu a un món en extinció. Però els dos protagonistes que deia, són dos parents llunyans i pobres del jove princep Trotta que és el narrador de la història: Joseph Branco, venedor de castanyes, i Manes Reisinger, cotxer.  Cap al final del llibre hi ha un retrobament dels tres personatges. El venedor de castanyes –Joseph Branco– està queixos amb la nova situació. "Ara –escriu Roth, posant veu a Trotta– necessita un visat especial per a cada país! No havia vist res de semblant en tota la meva vida. Cada any podia vendre on fos: a Bohèmia, a Moràvia, Silèsia, Galítzia –i anava enumerant totes les velles terres perdudes de la Corona– però ara està tot prohibit. I per això tinc un passaport. Amb fotografia".  

    En defintiva les castanyes com a metafora de la desaparició d'un món. I, de pas, potser, aprofitar per reflexionar sobre els temps que corren i prendren nota.