dimecres, 5 d’octubre de 2011

Primera lectura de Xalàmov. La destrucció del ser (1)

FITXA [“Relatos de Kolimá”. Vol. 1. Traducción y epílogo de Ricardo San Vicente. 350 páginas. Editorial Minúscula. Barcelona, 2007 ]
Nota: D'aquest article en dono una versió modificada i en català de la que es va publicar a La Vanguardia / Cultura's el 9 d'abril del 2008.

  A mesura que el lector s’endinsa en els relats de Xalámov l’envaeix una marea de sensacions: opressió, angoixa, desolació, defalliment, nàusea. Un calfred li corre per l’espinada. L’ànim s’encongeix. Astorat descobreix, a recer de l’habitació encalentida, que està fent estiraments per desentumir els dits dels peus. Els té glaçats. Prés de la fascinació i l’horror, hipnotitzat pel que llegeix i per com s’explica, el lector es veu empés a baixar un esglaó darrera l'altre fins a les entranyes de l’infern i la casa dels morts. Com si fos un nou Virgili acompanyat aquesta vegada pel Dant, Xalàmov ensenya al lector els rostres que adopta la maldat entesa com un procés de deshumanització, dirigit a  minar les voluntats i els cossos i buidar les ànimes.    
 El lector descobreix amb espant que, en els camps de concentració estalinistes, paraules com solidaritat, companyarisme, bondat, amistat o la confiança en els nostres semblants no valen per a res. No volen dir res. Amb sort (molta) l'horitzó més llunyà que veu el presoner es arribar a l'endemà. I de cop i volta un dels elements recurrents que travessen o poblen els relats de Xalàmov – el stlánik,  un cedre de la taiga­ – es converteix en protagonsita insospitat d'un d'ells. És l'arbre de l'esperança, l'únic que està verd tot l'any i, a més, la seva llenya es la que més escalfor dóna. El professor Sant Vicente em comentava que l'autor , en aquest cas, es compadia del...lector! A mi m'agrada creure que aquesta compassió de Xalàmov ve o nèix del record que conserva de les paraules d'una infermera davant la brutalitat i el menyspreu dels vigilants del camp. Més que res pel tó amb que les diu - es el só el que recorda l'autor - i per emprar la tercera persona del plural: ellos – tot referint-se als presoners – no en tenen la culpa...d'estar plens de polls. Aquests recursos, però, també actuen com a amplificadors de la despietada magnitud de la destrucció del ser. L'infern de Xalàmov va ocórrer. Fou real.Al seu costat l'infern dels clergues i el que va imaginar el Dant ens semblen bagatel·les.   



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada