dijous, 27 de desembre del 2012

Viure a l'Almadrava o quan les tonyines es treien a força de braços (Homenatge a la Sra. Josepa Pérez, que ja no esta entre noaltres)


Descarregant tonyines a la platja
Foto cedida per Benjamin Reixac

Recupero aquí un reportatge meu publicat a La Vanguardia i del que ja vaig donar notícia penjant en aquest bloc el document en format pdf. En dóno aquí el text tal qual va ser entregat - ara amb alguna petita modificació -, i ho faig en record i homenatge a la Sra. Josepa Pérez que ens va deixar la tardor passada i aquest desembre ha fet un any que va assistir en aquesta conversa deixant-nos el testimoni de com era la vida a L'Almadrava Cap de Terme de L'Hospitalet de l'Infant. Allà on sigui, els meus respectes senyora.



Manuel Nuñez Pérez (1944) pertany a la darrera generació que va nèixer a la comunitat pescadora assentada a la platja de l'Almadrava (entre L'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar)  dedicada a la pesca de la tonyina. Entre la població establerta a l'Almadrava, ja hi figuraven els seus  avis i els seus pares. El mateix es pot dir del seu cosí, Lluís Nuñez Llaó. Manuel explica que, si una cosa li ha quedat gravada i agraeix dels anys passats a la platja és "l'esperit 'almadraver'", és a dir, la solidaritat entre les families que va viure de primera mà. Un altre aspecte, és l'experiència de l'escola mixta de que va gaudir a l'Almadrava en una època on la segregació per sexes era la norma. I, és clar, hi havia el contacte permanent amb la natura.
Antic pou que abastia d'aigua l'Almadrava
Foto cedida per Benjamin Reixach
L'esperit "almadraver", però, també troba altres formes d'expressió. Una de les  millors sol reviure al voltant d'una taula i un esmorzar de forquilla i ganivet on Lluís Nuñez exerceix de mestre de cerimònia i de fogons. Per en Manuel, quan alguna cosa el neguiteja i vol retrobar la calma fa cap a l'Almadrava, a la punta del Codolar: "És - comenta - tornar a casa meua". Això, i els ralls, que sempre porta al maleter del cotxe i que li fan de lligam amb la platja i que va aprendre a tirar veient-ho fer al seu pare, Josep Nuñez, més conegut com el "Gàbia".
El "cop", on quedaven atrapades les tonyines.
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó
En un cens de població datat l'any 1937 (tot i l'afegit posterior d'un segell del "Movimiento" que hem pogut localitzar al fons de l'Arxiu Municipal de Vandellòs - L'Hospitalet de l'Infant) es poden contabilitzar fins a 21 famílies i un total de 80 persones residents a la platja. La informació  ens la  confirma la mare de Manuel Nuñez, la senyora Josepa Pérez, 88 anys, que hi va arribar procedent de Benidorm. Hi tenia familiars establerts: el seus avis per via materna. "Tots dos eren de Benidorm - explica la Sra. Josepa -, però al cap de dos mesos de casats es van traslladar a L'Almadrava". 
Salvador Arbó i Nuñez, 84 anys, va anar embarcat des dels 14 als 35 anys. És oncle de Manuel i de Lluís. Recorda que per a ell la vida a l'Almadrava representava la llibertat. En Salvador era dels que es tirava al "cop" – l'espai entre dos barques que anaven recollint les xarxes i estrenyent-lo cada vegada més; era on les tonyines havien quedat atrapades – per agafar-les amb els braços, posar-les panxa amunt i, aprofitant que s'estaven immobils un moment, es llançaven dins les barques. En Manuel li recorda que aleshores  els pescadors que es tiraven dins el "cop" es protegien les cames embolicant-se-les amb les tires de sac amb que arribaven protegits els cables de l'almadrava per evitar ferides greus. Arbó recorda, per exemple, una pesquera de l'any 1952 on  es van agafar 1572 tonyines amb un pes entre 40 i 50 quilos cadascuna. "Va ser – comenta – una llevada  excepcional perqué el més habitual era que fessin entre 20 i 25 quilos"
Treient les tonyines atrapades dins el "cop",
a força de braços. Foto cedida per Lluís
Nuñez Llaó
Durant la guerra civil les milicies d'El Campesino els incautaven la pesca. Se l'emportaven amb camions. Lluís Nuñez explica l'episodi del seu naixament a una casamata on és va refugir la seva mare tot fugint de l'aviació dels nacionals que metrallaven la platja. Durant la postguerra, anys de fam, Manuel no recorda haver-ne passat. Amb els pagesos de Vandellós s'intercanviaven tonyines per pataques i verdures.
Al cens de població esmentat hi consta l'ocupació de cada membre de la familia. Per les dones era "la casa". "A l'avia "Volanta" - explica Lluís Nuñez - la casa li queia al damunt. Era la número 1 fent ralls. Sempre la recordo a l'arenal remendant sarcies". La senyora Josepa comenta que les dones també anaven a buscar llenya i que de fer sarcies, a la postguerra, els hi "pagaven a 4 o 5 pessetes cadascuna, segons si eran més grans o més petites.  Al final de l'hivern l'amo ens donava la paga per tota la feina". Era l'any 1943. "Aleshores - recorda Josepa - el sou dels pescadors estava en  5 pessetes per dia, després van passar a 7, més endavant a 15 i al final se'n pagaven 30". I també s'incloïa una part de la tonyina. Per la seva banda Salvador Arbó explica que va arribar a ser "motorista" (portava la barca a motor) i això li suposava afegir un duro extra al sou. Es recorden els ranxos dels pescadors, i quins peixos preferien. Per Arbó no hi ha res com el mero. Pero no deixen passar un bon plat d'escrita, ventresca de tonyina,  moixines o gats i fins i tot els bots o moles (peix lluna) tot i que, com assenyala Arbó, "s'han de saber fer amb un bon guisat". Per Lluís Nuñez, "Salvador era el número 2 fent ralls".  I tot seguit, Arbó  es llença a explicar com es feien. Parla de passades, de malles, de com es tenien d'armar.Em pregunto qui recollira aquest testimoni etnològic tan valuós o si bé es perdrà per sempre.
Celebració després d'una bona pesquera. Al
 centre de la imatge, amb porró, el pare de
Manuel Nuñez. Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó
A l'Almadrava es començava a treballar cap allà el mes de febrer i la xarxa es parava al març. "Durant totes aquestes  llargues setmanes – explica Manuel Nuñez – es preparava l'almadrava: s'embolicaven els cables amb cordes, s'arreglaven les sarcies, s'omplien sacs amb suro perqué fessin de flotadors, es pintaven les àncores amb quitra...Parar l'almadrava era un operació perillosa perqué no teniem cap mitjà mecànic. S'ha de tenir en compte que hi havia ancores que pesaven a la vora d'una tonelada i els cables que aguantaven tota la sarcia eren gruixuts com un braç..." Es calava a 22 braces de profunditat i per calcular la distància on tenia d'acabar, hi havia dos pilons foradats que feien les vegades de cota. Només quedava sortir a la mar i fer entrar les tonyines al "cop". 
Les àncores que subjectaven la xarxa al fons.
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó.
Manuel Nuñez no va anar mai embarcat: "em marejava - ho diu rient - com una sopa". El deixaven a terra, anava a l'escola i li encarragaven feines a la platja com ara tenir a punt les travesses. "Les untava amb sèu - explica - perquè les barques llisquessin platja amunt quan les treien de l'aigua". I continua: "sempre he pensat  que el mareig té a veure amb l'accident de la barca on anava el meu pare. Un cop de mar la va tombar. Vaig arribar el primer a la platja i veia sortir els pescadors menys el meu pare. Al final va apareixer amb un home a les espatlles que no sabia nedar. Però hi va morir un mariner per culpa d'algun cop amb la fusta".
Els sobrenoms sobrevolen la conversa entre els antics almadravers: cap de mesura, follanius, pepa confits, quitarte, l'espavil, el tio socs, el bitxo, xoriguer... Tan és així que la senyora Josepa explica l'anecdota que el seu marit, Josep Nuñez, quan arribava el seu sant i algú el felicitava es girava i preguntava a l'interlocutor si és que coneixia cap sant que es digues "Gàbia".

El que n'ha dit la Història i la premsa

Vista aèria dels habitatges dels pescadors i la capella. Foto cedida per Benjamin Reixach.

L'actual platja de l'Almadrava rep el seu nom gràcies a l'existència en el seu sorral d'una comunitat de pescadors dedicats en aquest art de la pesca de la tonyina des de mitjans del s.XIX fins a finals de la dècada dels anys 50 del segle XX quan, segons explica l'historiador Xavier Figueres al llibre "Postguerra a l'Ametlla de Mar", "s'hi estableixen pescadors procedents de Benidorm comandats pels arraixos de la familia Llorca". A partir d'aquest moment es crea un nucli habitat, amb cabanes a l'estil de les valencianes, i amb contactes amb l'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar. Però les notícies històriques sobre l'existència d'almadraves en el terme de Vandellós-L'Hospitalet de l'Infant estan documentades de molt abans.
Segons es pot llegir al volum "Documents de la Baronia d'Entença" de Manuel Romero i Maria Teresa Palet a l'any 1595 el rei Felip II va concedir a Pedro Gamir la facultat de pescar lliurament durant deu anys totes les tonyines de les almadraves del Principat. Això entrava en contradicció  amb la jurisdicció secular dels senyors de la baronia que en aquells temps tenien arrendat el dret d'almadrava al Coll de Balaguer a uns mercaders valencians, Joan Saró i Antoni Balansà, des del riu Llastres fins el barranc de Codolar (actual Cap de Terme) i torre de Sant Jordi. Els Ducs de Cardona varen obtenir de l'Audiència de Catalunya la confirmació dels seus drets sobre els mars del Coll de Balaguer. Es veu, doncs, que els conflictes entre centre peninsular i periferia ja venen de lluny. El cas és que del document es dedueix que a la platja del Torn (a sota mateix del Coll de Balaguer) hi havia des del 1619 una almadrava que explotava el francés Jeronim Baudin segons llicència concedida pels ducs durant quinze anys. Pel llibre "Full d'historiade de la vila de Tivissa" de màrius Bru, que l'any 1614 el duc de Cardona signava un contracte d 'arrendament amb persones de Reus que els facultava a  pescar tonyines amb almadrava a "la mar de l'Hospitalet de l'Infant del Coll de Balaguer..." i es dona noticia de l'existencia de magatzems on salar i guardar els arreus de pesca i "habitació" per les persones que treballaven a la pesquera.
 D'altra banda, en el "Diccionario Historico de las artes de la pesca nacional" (Madrid, 1791-1795)  d'Antonio Sañez Reguant, ictioleg i escriptor nat  a Barcelona a mitjans del segle XVIII, hi trobem la descripció de l'almadrava que figurava a la punta del riu Llastres. Una il·lustració del perfil de la costa que hi surt publicada no deixa dubtes tocant a la localització. L'autor ens diu que l'almadrava era de retorn, és a dir capturava les tonyines en la seva migració de tornada cap a l'estret, cosa que passava a la tardor un cop feta la posta al Golf de Lleó. Era calada a 15 braces de profunditat. Una braça equival a 1,6719 m.
Les notíces a la premsa també ens donen informació sobre l'almadrava moderna. Per exemple, al diari "La Provincia" del 10/08/1889 s'informa - fent-se ressó del que deia el diari "Lo Somatent" de Reus - que s'ha pescat "la fabulosa cantidad de 540 atunes" alguns dels quals pesaven "de 600 a 700 kilógramos". I també s'explica que a Reus es van vendre els 300 grams a l'infim preu de 20 cèntims. A l'edició corresponent al 21/09/1876 de "La Opinión" la noticia era que s'havien pescat fins a 500 arroves de tunyines (uns 5.751 quilos). També per la premsa de l'època sabem de l'existència d'altres almadraves a les aigues del golf de Sant Jordi. A "El Mercantil" del 26/11/1889 s'informa que la "Ayudantía de marina de Tortosa" ha fet public que s'ha demanat permís per establir una a la Punta de l'Àliga a el Perelló.


Bateig d'una barca a la platja l'any 1943
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó.

Festa per la primer pedra de la capella
La primera pedra de l'esglesia de l'almadrava Cap de Terme es deuria col·locar segons informacions publicades a La Vanguardia del divendres 5 d'agost del 1927 en algun del tres dies anteriors a la publicació de la notícia. A la nota es diu que durant tres dies va haver a l'esmentada platja festa grosa. No deuria ser l'únic motiu de celebració perque també es parla de la inauguració del local recreatiu anomenat "La Gaviota".
Els promotors de la capella van ser Jaime Penasachs i José Prat de Tarragona, José Bonifaci i de l'"arraix" Maximiliano Llorca arrendataris de l'explotació de la pesca de tonyines de l'esmentada platja. Les celebracions van incloure l'encesa d'un castell de focs artificials, balls, regates i cucanyes. L'assistència va ser nombrosa havent-hi gent de l'Ametlla de Mar, Vandellós, l'Hospitalet de l'Infant i el Perelló.



















1 comentari:

  1. Hola Marc,
    El meu nom és Mercè. Sóc de Vandellòs, actualment estic fent un projecte de memòria col.lectiva a partir dels diferents nuclis de població del terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant.

    M'agradaria poder parlar amb tú, et deixo la meva adreça de correu de electrònic per a que em puguis enviar el teu mail i poder-me posar en contacte amb tú, si és del teu interès.

    labasteria@gmail.com

    Moltes gràcies, felicitats per la història que ens relates,

    Mercè

    ResponElimina