Marsella (i alguna cosa més)

Index de "Las ciudades blancas"

   Una cosa porta a l'altra, d'una lectura anem a la seguent, d'un llibre saltem a un altre, Arran d'escriure fa un parell de setmanes sobre Kracauer, els carrers i la  superfície, també esmentava un llibre de Joseph Roth. En aquest llibre sobre les ciutats franceses, més exactament de Lió cap avall fins arribar a la Mediterrània (a la imatge, l'index del recorregut), Roth ens parla  d'una Europa ideal o d'una que ell havia conegut i a la vegada va veure despareixer amb la Gran Guerra. A través d'aquestes ciutats, tot al llarg del seu procés de formació històrica, Roth hi veia el potencial d'una Europa possible. En algun lloc Roth ha deixat escrit que la cultura europea és molt anterior a la formació de les nacions. Les nacions en les que ell no es reconeixia -– també les que van sortir de l'ensulsiada de l'imperi austro-hongarés i un model, amb tots els seus defectes però un model, per la Europa del futur  –  i no hi creia. No se'n refiava. El seu amic Zweig, en els seus diaris, més exactament en el viatge que el porta de París a Londres l'any 1935, també explica l'extranyament que li produeix haver de viatjar amb passaport i fer cua a les fronteres quan uns anys abans podia moure's lliurament d'un país a un altre sense papers.
   Però del que volia parlar i em vull fixar aquí, és en una de les ciutats "blanques" de les que parla en aquell magnific i, fins a cert punt, profètic llibret:  Marsella. Per què Marsella i no pas cap altre? En primer lloc perquè és la última ciutat (una mena de compendi de les anteriors?) del recorregut que ens proposa l'autor abans de tancar el volum amb un text dedicat a "la gent" que tampoc té desperdici. De banda que és un bellíssim text, on la prosa es desplega amb tota la força expressiva i va farcida d'imatges potents cadascuna de les quals sintetitzen gairebé com una il·luminació, algun aspecte de la personalitat de la ciutat. Així, la "història" de Marsella se'ns ofereix concentrada en unes poques pàgines vertiginoses. El text que que corre sota els nostres ulls ens proposa una visió panoràmica de la història de la ciutat. No es tracta ni d'una història academica ni cronològica ni de fites. És una narració que, des del present de l'autor, tant va endavant com enrera, i on  les èpoques, els homes, les civilitzacions, els pobles i les races, el comerç, o les creences es fonen en un sol pla que ho abasta tot. Fins i tot els  bens de consum li parlen a Roth d'una Europa no sols imaginable, sinó possible. Hi ha una frase extraordinària  que tots els acòlits i aprenents de bruixot del trumpisme "et alii" haurien de posar-se a estudiar o que algú els enviés al recó de pensar: "El grado supremo de la asimilación: para integrarse la persona ha de seguir siendo tan extraña como es". 
   Com en el cas de Kracauer, Roth, tot i l'admiració que experimenta pel quadre que en surt de la història de les ciutats i les potencialitats que ofereixen, no es deixa enlluernar per la seva blancor mediterrània. Quan escriu aquests textos té molt present la recent desaparició de l'Imperi. Parlant de Nimes i Arles ens diu que "en lo venidero esta el pasado".  Entre els rengles de la seva escriptura hi deixa caure, aquí i allà, les llavors dels perills que nien en el magma complex de la ciutat i que ell percep (vegis, per exemple, el que diu sobre Tarascon i Beaucaire) com els factors que porten a la decadència i la pèrdua. Si anem a a la història recent, Marsella era un feu de l'esquerra. Actualment ho es del lepenisme. Potser que hi anem pensant.