dilluns, 18 de febrer de 2019

Els Incendis poètics de Lluís Maicas (des de Mallorca)

    La trajectoria de Lluís Maicas està més que acreditada  tan en el camp de la poesia com en el territori de la prosa de diversa factura: dietaris, narració, quaderns de viatge. La poesia, però, és el centre del seu univers creatiu al voltant del qual l'escriptura de Maicas assoleix la seva màxima expressió. Ara ens arriba un nou volum "La casa cremada i altres incendis" (Editorial Perfèrics, 2018, Illes Balears) format per tres poemaris de diversa i insolita factura: "Els mànecs mai no treballen" que obre el llibre, tot seguit ve el que li dóna títol i el conjunt es tanca amb "Traus d'estopa, botons de foc".  
   L'actual torrentada de versos, que van ser escrits entre el 2017 i l'hivern del 2018, es declina de forma diversa a com ho feia el seu "L'últim alè abans de l'últim alè"- desconec el posterior "Cases de pas". Si en aquell cas el tema central era la reflexió capvespral entre la vida i la mort – vegis el que vaig escriure aleshores a https://www.nuvol.com/critica/alenades-terrenals-de-lluis-maicas/ –, en el cas d'ara els registres es multipliquen sense que Maicas deixi de ser Maicas a tort i a dret. Vull dir que, Maicas, continua sent tan proactiu a girar el mitjó del revés fins a deixar a la intempèrie tots els forats que lluïm i els descosits que presenten les nostres immaculades vestimentes per circular pel món ben cofois de nosaltres mateixos. 
   Al marge dels registres poètics que pogui emprar Maicas, la paradoxa o la ironia, el sarcasme i l'humor, entenent com a tal l'actitud que ens protegeix de les nostres pors, són les eines que el poeta ens planta al davant  a través dels poemes que escriu. I ho fa mitjançant un llenguatge que, sota l'aparent senzillesa i facilitat amb que embolcalla el que ens vol dir, al final arriba a assolir una claredat esferidora. D'entrada ens presenta un tema qualsevol d'aquells que no ens hem aturat mai a pensar-hi de tan feixucs i normalment quotidians com ens semblen – passa el mateix amb les paraules i el que amaguen al seu darrera – i et preguntes que diantre en farà de l'aspirina o de la cavalcada dels Reis Mags o d'un dormitori, posem per cas. Però al final del poema arriba la sorpresa, la lucida trabucada i l'absurd. No sé qui va escriure que la lucidesa té conseqüències en forma  d'escruiximents interiors. Una forma de crueltat, vaja.
  En els poemaris d'ara Maicas no es que no faci allò que ha fet sempre, sinó que li imprimeix un to d'insubmissió  que va una mica més enllà del que assenyalava Jaume Pomar al pròleg de l'antologia de "Registre fòssil" (Perifèrics): "....una necessitat imperiosa d'acudir a l'escriptura per salvar-se de la quotidinietat". Què també. En aquest sentit  l'autoironia en relació al propi ofici no escapa de la seu verb afuat. Però no sols aplicada en relació al poeta com a tal. També en relació amb ell mateix. És a dir, amb l´home i el ciutadà Maicas. I, també, envers el territori que habita. La condició moral i la dimensió ètica planen per les pàgines del poemari i, tot i que servida amb guants de seda, no impedeixen escoltar amb nitidesa la contundència del plany i la revolta envers la condició  del subjecte escindit i la realitat que l'envolta. 
   Als dietaris "Teràpies de sedició" i "L'Armistici" (Ensiola Editorial, Illes Balears) – una mena de calaix de sastre  on hi caben des d'aforismes fins a reflexions sobre l'ofici d'escriure, poemes sols o notes sobre l'art entre altres assumptes – i que aconsello ferventment de llegir, Maicas va escriure o explicar perquè es considera un refrectari – discret – però ferm refrectari: "...La meva vocació, la meva insistència a ésser persistent gota de paraula sobre la duresa de la pàtria ignorant d'un poble vençut només pot tenir l'objectiu d'esdevenir poeta pòstum o escriptor marginal. Acceptar aquesta mínima incidència per exercir la llibertat em sembla un preu prou raonable". Preguntem-nos-ho. 

Cap comentari:

Publica un comentari