El primer llibre de Joan Benesiu em va semblar (vegis https://www.nuvol.com/critica/joan-benesiu-una-roda-dhistories-al-cul-del-mon/) que era una autèntica "novetat" dins el quadre de la literatura catalana. Una novetat en el sentit "dur", no pas en el que s'entén per l'"actualitat" – tan farcida i maquillada de suposades "novetats". Si el lector em permet, haig de confessar que sóc poc amic de la ficció o de les novel·les (prefereixo dir-ne narrativa) que, ara i aquí, va més enllà de les 250 pàgines. I, encara, aquesta xifra, ben sovint, em sembla excessiva fins a l'avorriment. O sigui que d'entrada el que se m'ofereix que excedeixi aquestes dimensions realment ha d'excel·lir en algun aspecte perquè m'arribi a enllaminar.
Fet l'aclariment s'imposa la reflexió sobre la segona aparició de Benesiu en el panorama literari català. Amb "Serem Atlàntida" (Edicions del Periscopi, Barcelona, 2019) he passat per dos moments radicalment diferents. Diguem que he patit una mena de curtcircuit que no sabia com interpretar. Passat el primer capítol ple d'encerts que fan enlairar-te – resulta impagable la reflexió que fa sobre els aeroports entesos com a metàfora i que per extensió supera les breus notes d'Alister MacLeod o Norbert Bilbeny sobre la matèria –, de sobte a partir del final del segon capítol i durant una seixantena de pàgines ben bones, m'ha semblat que la tensió narrativa dequeia i quedava engolfada sense que l'estil li acabes de donar sortida. Fa la impressió que l'autor s'entreté en un excés de circumloquis i giragonses. Em pregunto si des d'un punt de vista formal, ho fa l'explicació de la història de Mirko Bevilacqua. M'interrogo sobre la possibilitat que ho provoqui el capítol dedicat la lliçó d'Història i si aquesta s'hauria d'haver plantejat d'una altra manera i no abocar-ho tot d'una tongada.
El que si sabem des del primer capítol, és que Europa, l'Europa balcànica i l'Imperi austrohongarès es dibuixen a l'horitzó. Ja fa temps que sabem, o hauríem de saber, que la geografia és història i que aquella sempre acaba per tornar. Però amb la història d'Europa i la de Mirko que ens porta, justament, en aquella Europa que assajava l'imperi austrohongarès, el que es planteja és tot un apassionant relat sobre les identitats i la pertinença, així com la seva volatilitat sotmesa als fluxos de la geopolítica i la barbàrie. A "Serem Atlàntida", veiem tot això. Però, també s'aborden altres qüestions que no són menors. Per exemple, la nostalgia, els viatges i el turisme i la seva incidència en la geografia urbana – París – i com passa amb Trieste tot i que en un altre pla del relat que ens situa en la més crua realitat de les migracions que arriben a Europa. La història de Mirko, a més, travessa el sud d'Europa fins als llimbs on es troba encara el passat massa recent d'Espanya i el País Valencià. I es que c,om també hauriem de saber, les linies de fuga – títol d'un dels capítols del llibre – són maneres indirectes de parlar de nosaltres mateixos. D'un mateix.
El cas es que, de cop i volta, la teranyina és desfà i la narració comença a lliscar, assoleix un alè i un ritme diferents – o així m'ho sembla –, la història avança i és descabdella amb brillantor, s'il·luminen aquells passatges que em semblaven engolfats, i ho fa amb una prosa potent i brillant, carregada d'analogies magnífiques i, en tot moment, hi trobem la intertextualitat que l'autor sap com fer anar fins a submergir-la en el cor de la narració en un intent d'assajar, sembla, el que diu el seu protagonista sobre la impossibilitat gairebé metafísica de provocar un reflex de la literatura "en aquest món nostre" – que és allò que la literatura ha intentat de fer des de Flaubert. I un aspecte que sempre cal agraïr: més que les descripcions, insisteixo en el tema, hi ha en la literatura que fa Benesiu un aspecte impagable: el de la reflexió, l'analisi per sobre de la descripció. Benesiu ho explica i ho fa a la seva manera, si és vol barroca i que pot sorprendre. Però, què potser no ho és de barroca la nostra època?.
Passin, prenguin seient, obrin el llibre i posint-se el cinturó. El vol pot ser agitat. La mirada de Benesiu no fa concessions i l'indicatiu futur del títol del llibre ja suposa tot un avís.
Passin, prenguin seient, obrin el llibre i posint-se el cinturó. El vol pot ser agitat. La mirada de Benesiu no fa concessions i l'indicatiu futur del títol del llibre ja suposa tot un avís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada