dilluns, 18 de març del 2019

Sobre jardins monacals (i alguna cosa més)


  Al marge de les creences que cadascú pugui professar en el més enllà (si és que n'hi ha cap) i deixant de banda que els autors d'aquest llibre (de vegades) escombren cap a casa, l'obra m'interessa per diverses raons al marge de la fascinació que experimento pels monestirs. Em refereixo, és clar,  a "Los jardines de los monjes" de Peter Seewald i Regula Freuler (Elba Editorial, Barcelona 2019)
 Ara bé, la veu "jardí", aplicada en aquesta mena d'establiments, s'ajusta a la idea que ens fem d'aquest espai? El llibre ens dóna alguna resposta al respecte. Sabem, és clar, que en la simbologia cristiana el jardí va associat amb els orígens paradisíacs abans de la caiguda i expulsió dels pares primigenis. Però els autors també són conscients que la simbologia del jardí no és exclusiva de les religions monoteistes, i ens recorden que en altres cultures (sumeris, grecs, celtes, ...) juga un paper gairebé idèntic (no és l'únic aspecte que comparteixen) de, per dir-ho amb les seves mateixes paraules, "llar utòpica". Així mateix ens recorden de forma sumaria que l'art i la literatura també han contribuit a fomentar una imatge del jardí com a "locus amoenus" – "lloc agradós" en la tradició clàssica. 
   Qui mai  no hagi plantat una trista planta en un humil test o enfonsat els dits a la terra,  ja no dic plantar un arbre, vigilar les plagues, organitzar els parterres, podar i esporgar de males herbes, adobar, etc,  és difícil que pugui enraonar des de l'encimbellament llibresc i erudit (i eixorc segons com) si no és caient en la simple pedanteria. Al contrari, qui hagi practicat alguna vegada l'art de la "jardineria" en qualsevol dels seus múltiples variants, trobarà en aquest llibret coses prou interessants, alguns consells pràctics, i, també, coneixements  que entren en l'àmbit de la utilitat del saber inútil. També, em penso, el lector sabrà identificar alguns aspectes relacionats amb la satisfacció o el gaudi (físic i mental) que s'experimenta en executar aquestes feines - o altres de semblants - que, mentre hi som posats, esbandeixen els quefers i les noses quotidianes. Això si no ens els fa veure o  abordar-les, ja amb el cap net, d'una altra manera.               
     Del llibre es poden extreure algunes lliçons. Hildegard von Bingen, una abadessa sàvia i polifacètica que protagonitza algunes pàgines del llibre, deia que el color verd dels prats asserena i relaxa l'ànim. Li continuem donant, al cap dels segles, tota la raó del món. Avui dia es parla molt del canvi climàtic. Però com es diu en el llibre no sense ironia, els joves ecologistes d'ara és de témer que no arriben a distingir si una fulla és d'arç o de faig. De la meva collita afegeixo que potser ni tan sols saben distingir un roure d'un faig més enllà del substantiu "arbre". Però en fi, això mereixeria un altre tractat. Avui hi ha gent entestada a plantar vegetació que no és la més adient ni als sols, ni a la climatologia, ni al territori. A les nostres latituds, vull dir els que estem a tocar de la Mediterrània - i el nostre règim pluvial és tirant a míser –, sabem que els jardins d'esplendorosa i immaculada gespa estan condemnats a desaparèixer per l'abundant  consum d'aigua  (un bé escàs) que cal per manternir-los en condicions. I que, en conseqüència, és aconsellable buscar alternatives més sostenibles – vade retro les gespes artificials!! Des d'aquest punt de vista l'hort-jardí conventual suggereix solucions pràctiques i més respectuoses amb les necessitats hídriques: fer jardins a base de vegetació resistent a les sequeres o adaptada a la terra de secà, com poden ser les plantes aromàtiques i les dites remeieres, poden resultar igual de decoratives (i sovint d'ús gastronòmic) fora i és una solució gens menyspreable.
Claustre i jardí de Scala Dei
  D'altra banda, el llibre apunta algunes línies susceptibles de ser tractades: no és la menor, per exemple, el transit dels herbolaris monacals - hi ha un llistat interessant de les plantes que hi entraven a formar part i per a que serveixen – al que serien les farmàcies. Un altre tema que s'escapa pels marges, fora el pas del jardí monacal al jardí profà. O, si es vol, la influència dels primers sobre els segons.  Això, però, escapa a les intencions dels autors – tot i que ho deixen anotat. D'altra banda, és de justicia la referència al frare agustí Gregor Mendel i els seus experiments amb els pèsols que van portar al descobriment de les lleis de la herència. Un descobriment que va aixecar polseguera i controversia com era de preveure doncs posava de cap per avall la teoria creacionista.
  En un altre pla el llibre també planteja, una qüestió, i aquí també jo caure en la pedanteria, que em recorda el que deia George Steiner quan explicava teoria literària al seus alumnes universitaris. Deia el venerable pensador i assagista que era un escàndol que ignoressin la mitologia més simple – qui era o representava Venus, per exemple – i que aleshores, s'interrogava, com es podia arribar a entendre, posem per cas, ja no els clàssics grecs i llatins, sinó el mateix Shakespeare. En aquest sentit, doncs, no està  gens malament el llistat de flors amb les corresponents simbologies que els hi atorga el cristianisme. Pot resultar d'ajuda per arribar a capir no tan sols determinades analogies  i metàfores que es troben a la literatura (hi ha un llibre de Frye molt indicat per submergir-se en aquests misteris), sinó també dins el món de les arts.
  Per completar el panorama la mateixa editorial ha publicat dos llibres més de signe molt diferent dedicats als jardins i que recomano ferventment de llegir. En aquest enllaç –  https://www.nuvol.com/noticies/no-nomes-son-jardins/ – hi trobaran el que vaig escriure arran de la seva publicació. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada