dimecres, 27 de març de 2019

La consciència moral de Tolstoi

  Per què sempre acabem tornant a Tolstoi? Potser l'explicació ens la dóna Stefan Zweig en aquest volum que es diu "La revolución interior" Editorial Errata Naturae, Madrid 2019 on presenta una tria dels textos menys coneguts del novel·lista rus – en algun cas inèdit a Espanya i a Catalunya –, un assaig introductori i un epíleg. Un text, aquest darrer, que va escriure després de visitar l'humil tomba del gran escriptor a Iásnaia Poliana i que tant el va commoure. 
   Per quin motiu Zweig es fixa en "aquest" Tolstoi? Què té de diferent o que el diferencia de l'autor de "Guerra i Pau" o "Anna Karenina"? Que potser hi ha dos Tolstoi? O bé, que potser són indestriables? ¿Què ho fa que, trobant-se com es troba, en plena puixança artística i reconeixement públic a dins i fora de Russia, gaudint de medis econòmics, d'estabilitat familiar i d'una salut física i mental inusual, a cinquanta anys decideixi donar un tomb tant  radical a la seva vida? Què ho provoca que ho abandoni tot per acabar morint sol a una llunyana i solitària estació de tren? Sembla inexplicable o té algun fonament el que va portar Tolstoi a fer un gir tan formidable? Quan escrivia les seves grans obres, ja es covava la crisi? Sospito que alguna llavor ja havia caigut en terra fèrtil a partir de la seva experiència de la guerra a Crimea del que va deixar un testimoni demolidor – "Relatos de Sebastópol" (Ed. Alba) –  del que ja vaig escriure alguna cosa en aquest mateix bloc. 
   Quan Zweig decideix posar-se a escriure aquest breu però intens assaig està fugint de la barbàrie. Fuig dels nazis. I fuig de l'ensulsiada de tot un món que ja havia començat a ser enderrocat impietosament amb la Gran Guerra. Resulta més que plausible, tal com explica Ivan de los Ríos en l'excel·lent pròleg, que Zweig es fixés en "aquest" Tolstoi com una manera de perllongar una mica més la seva pròpia agonia. Que el veies, en definitiva, com un clau roent on agafar-se. Però la potència o l'actitud salvífica de Tolstoi (en cas que ho fos) a Zweig  no li serveix davant la desfeta dels valors en els quals s'havia format com a individu, ciutadà i com a escriptor. Aquella realitat brutal que semblava no tenir aturador i que era la conclusió de la desaparició del món d'ahir, és el que condueix un desarrelat Zweig, després d'un llarg periple d'exili fins al Brasil, a llevar–se la vida al costat de la seva dona.
   Mentre, però, que en fem del gir radical de Tolstoi? Tot i l'admiració indubtable de Zweig envers la figura monumental de Tolstoi, el que evidència el text de l'escriptor vienès és que a més de la impossibilitat de seguir les seves passes, també hi veu, en la seva radicalitat, el perill que es converteixi en una mena de mesiasnisme. Aleshores la pregunta és, en relació a Tolstoi, per quina raó algú que, com diu molt bé Zweig, en el seu art sempre es va interessar per la part sensitiva de la realitat, de cop i volta comença a interrogar-se sobre el seu sentit. No tan sols s'interroga sobre el sentit de la vida, sinó com cal viure-la. I no tan sols des del punt de vista espiritual, sinó també des del polític.
  Pel que sembla hi ha un esdeveniment que va colpir Tolstoi fins el més pregó del seu ànim. L'any 1881 fa una estada a Moscou. Serà la primera vegada que es trobi  cara a cara amb   la misèria en què viuen les masses. El trasbalsament que li provoca la descoberta és tan formidable com la seva reacció. Això el porta a escriure un llibre: "El que cal fer" dividit en dues parts: 1. Què fer?  I 2., "La solució", que es divideix en quatre capítols: "La vida a la ciutat", "La vida al camp", "Sobre el destí de la ciència i l'art" i "Sobre el treball i el luxe". Zweig es taxatiu: l'home que busca, acaba per convertir-se en un profeta. Tan es així que Tolstoi arriba fins el punt de soscavar amb les seves teories i actitud l'ordre establert, els fonaments de l'Estat i de l'Esglesia – dit sigui de passada va ser excomunicat. Explicat de forma sumària, les conclusions a les que arriba Tolstoi és que tot el que representen contribueix a tot el contrari d'allò pel que haurien de servir. 
  En què és va convertir Tolstoi a partir d'aquest moment?  Fou un anarquista i revolucionari en estat pur? Va ser un revolucionari conservador?  Un filantrop? Un pacifista i representant de la no-violència abans que ningú se'n digués?. En tot cas és la història d'un esquinçament moral i una grandesa d'abast tràgic.

Cap comentari:

Publica un comentari