dijous, 4 d’abril de 2019

El dilema segons Julian Barnes

   Fa molts anys un amic d'aquells que donen bons consells i que ara fa d'editor, em va recomenar que llegis "El lloro de Flaubert" d'un autor que es deia Julian Barnes. Em va dir que no el deixaria anar fins enllestir-ne la lectura. I, en efecte, des d'aleshores i fins ara que ha publicat el seu darrer llibre, "L'única història", Angle Editorial, Barcelona, 2019, no he parat de llegir-lo quan arribava una nova entrega. Barnes és d'aquella mena d'autors que, fins i tot quan menys fi està, sempre hi trobes alguna cosa interessant sigui per la forma com pel fons. Sempre m'ha semblat que Barnes i McEwan (Ian) eren els dos escriptors britànics més brillants i dotats de la seva generació – amb Martin Amis al fons,  i, que voleu que us digui, Kenzo Ishiguro, sniff, mai ha acabat de fer-me el pes amb permís dels senyors del Nobel: nobody is perfect! –. Però no ens distraguem.
   De que tracta "L'única història"? Vet aqui la qüestió. Per a uns serà una història d'amor entre un adolescent i una senyora casada que li doble l'edat. La cosa, enunciada així, podrià haver anat pel pedregar del sainet  més tronat amanit amb els tòpics més rebregats. Res d'això. Tampoc ens hauria de sorprendre la insistència sobre el tema amorós. No és la primera vegada que Barnes ho fa. Recordem "Parlem-ne" (1991) o "Amor, etc" (2000). Atenció en aquest "etc", perquè un dels personatges que hi surt – Stuart – i que només llegeix novel·les de tant en tant, opina que "les històries no s'assemblen prou a la vida. A les històries la gent es casa i tot s'acaba. Però puc afirmar, arran de la meva experiència personal que les coses no funcionen així. A la vida, els finals només són el començament d'altres històries". Més endavant el mateix protagonista afirma que "...només et pots fer gran si mires el món, tant l'exterior com l'interior, tal com és".
   L'etcetera era l'anunci que la història de l'amor no s'acaba mai - i que, com fan els seus estimats autors francesos, Barnes i hi insisteix. Amb el que s'ha apuntat d'obres anteriors, per tant, tenim una nova història d'amor que l'autor porta al límit. Com si volgues expremer fins a l'última engruna les possibilitas que ofereix el tema de l'amor. O una de les seves vessants. No es que tiri un ham sensacionalista, no ens quivoquessim. El que busca es tensar dramaticament la història. És una història d'amor, que l'autor porta una mica més lluny: també és una història sobre la vida i el que aquesta ens ensenya a través d'aquella experiència – això sí: única. La millor, potser. Ja ho diu el personatge: "el primer amor et determina la vida per sempre: això ho he esbrinat amb els anys".  Amb els anys, diu. En efecte. Perquè el llibre es això, també: com treballa la memòria. I que significa el pas del temps. I com  treballa - o ens treballa –  la memòria. Però també hi ha una reflexió que triga a apareixer però que acaba treient el cap: el tema de la felicitat. En aquest sentit Barnes no renuncia a incorporar fenomens d'actualitat més o menys sociologica i publicitada. Certament hi ha passatges memorables. No tinc la intenció de fer cap mena, com en diuen ara, d'espòiler. Només em permetre la llicència d'esmentar aquell passatge antològic i ple de giragonses sobre el bon i el mal sexe amb totes els graus intermitjos que es poguin imaginar. Però si volen exercicis mentals d'una agudesa implacable facin-se el favor de llegir aquest llibre admirable. Barnes ho broda.
   L'autor ha assolit tal grau de maduresa literaria i intel·lectual que desmonta tots els clixes possibles sobre la matèria. És tan elegant com subtil quan exposa sentiments i estats d'ànim, pot ser tan tendra com irònic i, de vegades, un punt foteta, no deixa que els personatges caiguin en l'autocompassió ni l'autocomplaença i, en el cas que ho facin, els obliga a enriure–se'n d'ells mateixos. A corretgir-se. A dubtar, si cal, de les conclusions a que arriben. Si el llibre és un veritable exercici de com fer anar els temps verbals, el darrer capítol suposa tota un exhibició. Un darrer capítol, val a dir, que tanca el cercle perquè el personatge va recuperant episodis anteriors de la seva vida, recapitulant en podriem dir, i, tot fent memòria (ai!) els  possa sota el focus del que ha estat la seva propia experiència. Aquí els jocs de mirall (deformants?) ja són d'una finor notabilissima: el "jo" cristal·litzat encarant aquells altres "jo" de l'adolescència, la juventut i la primera maduresa. Senzillament magnific.





Cap comentari:

Publica un comentari