dimarts, 23 d’abril del 2019

¿Quantes històries (sobre la passió) caben dins d'una història (de la passió)?

   Vaig llegir per primera vegada aquest llibre ("La passió" de Jeanette Winterson, Editorial Periscopi, traducció de Dolors Udina) en la versió castellana que va publicar Edhasa el llunyà any de 1988. El llibre em va fascinar. Ara l'he tornat a llegir en la traducció catalana i continua provocant-me la mateixa impressió que aleshores. Bon senyal que un llibre publicat originalment el 1986 – "en l'època gloriosa del tatcherisme", diu foteta l'autora – et funcioni quan hi tornes al cap dels anys.
  Una de les primeres coses que pot atraure l'atenció del lector - no pas l'única com es veura - és que l'autora ens recordi, esquitxant el text aquí i allà, que ens està explicant històries. Que la creiem. Hi farem bé de creure-la perquè es el que ens acompanyara tot al llarg de la lectura.
  Aquesta mena de llibres tenen, a més, la virtut que ens ajuden a fer bugada mental sobre la metaliteratura o la intertextualitat. Vull dir que ens donen l'oportunitat de recordar-nos que també hi ha una altra manera d'escriure - i contar - històries i la manera de fer-ho. Aquí, en aquest llibre bellíssim, la imaginació hi regna per totes bandes. Però la imaginació corre el risc o el perill que se la confongui, com passa masa sovint, amb una mena d'emanació o efluvi mental capriciós, que se la confongui amb l'enginy d'algun professional de la gracieta o el algun virtuós de la xerrameca, i no pel que realment és a nivell psicològic: la necessitat de buscar alternatives o respostes a la realitat. No pas com una manera d'escapar-ne, sinó d'encarar-la des de l'altra banda del mirall i comprendre-la. En defintiva, la imaginació és un procés cognitiu. Són coses sabudes. I la ficció - com el joc - és una de les possibilitats que tenim per fer possible aquesta aproximació. L'historiador i filosof holandes Johan Huizinga parlava de la funció ludica de la cultura en el sentit que la cultura "brolla" com a forma de joc.  Doncs bé, en aquest cas la senyora Winterson de banda les trepallaries que ordeix i escampa tot al llarg del text,  ens dóna un curs complet de subtileses al voltant del significat i les gradacions que pot adoptar la passió.
 Per tal de visualitzar-les l'autora tria dos subjectes que, com no podia ser d'altra manera, desperten passions: Napoleó i Venècia. La tria no pot ser casual. De fet no ho és gens. D'una banda tenim un soldat (sic) de la Grande Armée  i els seus companys d'armes (sic) – escric "sic" perquè són el menys semblant a la idea que ens poguem fer d'un soldat: són o formen part de la intendència de l'exercit napoleonic – i una noia filla d'un gondoler que neix amb una peculiaritat anatòmica, no dire pas quina, i que fa de crupier al casino a més de saber fer anar amb pericia la gondola encara que no sigui la seva. Sobre les històries respectives dels dos personatges es va construint la història del seu destí que acabarà per confluir per camins no menys sorprenents. El que si es pot assegurar es que l'escriptura de l'autora es un exercici d'orfebreria que enfila delicats joiells que ens enlluernen, a la vegada que esclaten com fogonades dins el cervell per la intel·ligent i elegant subtilessa de les seves observacions. Ens retenen per un instant i a la vegada  ens inciten a continuar la lectura amb fervor renovat.
 Per què Napoleó? Napoleó representa el pas de la tradició a la modernitat. El professor Claudio Magris ha escrit que el cors encarna la febre moderna de l'acció i la impaciència per avançar (a costa de sacrificar l'"otium" i l'instant), mentre que Winterson ens diu que la línia divisoria entre la passió i l'obssessió és tan fina com una daga venenciana i ens presenta un Napoleo obssessionat pel que es la seva menja predilecte: els pollastres rostits (no era l'únic, però). Fa anys vaig escriure que la Venècia que ens dibuixa  de forma el·liptica l'escriptora britànica – i, afegeixo, que encara la fa més misteriosa –, hi escoltava l'eco persistent d'un vers d'Ossip Mandelstam (a "De Venice, la vie", edició francesa de "Tristia"): "car l'amour ni la peur ne nous laisse échapper". Potser només la bogeria. O la seva aparença.
  Assaboreixin la lectura fins a la darrera engruna. Amb passió, per descomptat.


  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada