dilluns, 21 de desembre de 2020

Que fer del gran arxiu del món

Començaré fent una afirmació de caràcter personal –  n'hi ha cap, d'afirmació, que no ho sigui, però?. Anem a l'afirmació:  els millors llibres o els que han acabat per interessar-me més darrerament o els que han deixat una empremta més duradora, han estat escrits per dones. Aquí us dono un mínim tast: Jeanne Hersch (Tiempo y música, El nacimiento de Eva,...), Jean Morris (Trieste) Marta Marin-Dòmine (Fugir era el més bell que teniem), Annie Ernieux (Els anys), Marie-Hélène Lafon (Los paises)  i ara mateix acabo d'enllestir una petita joia: "Inventari de coses perdudes" de Judith Schalansky (Mesllibres). Com podeu comprovar no parlo, tret del darrer cas, de novetats ni d'estricte actualitat: una paraula devaluada a força de tantes "novetats" i que massa sovint equival a molt de soroll per a no res o de resultats tirant cap a migradets. Updike ja ens advertia  que l'actualitat no passa de ser un empobriment constant de les possibilitats. Però anem al cas que ens ocupa.  Que ens diu o sobre que ens informa l'escriptora nascuda a Greifswald (Pomerania) i resident a la capital federal d'Alemanya? Intentaré explicar-ho. 
Una de les coses de què no em té de convèncer l'autora és que la vida està feta de pèrdues. La pregunta interessant, però, és que se'n pot treure o que podem fer d'allò que anem perdent. Sí, és clar. Si ho hem perdut (el que sigui) com redimonis podem fer-ne ús o servir-nos-en? La paraula "pèrdua" sol tenir (o li volem donar) unes connotacions negatives. Penso que no cal necessàriament  que sigui d'aquesta manera. Diria fins i tot que no té per què ser així. El que ens passa és que associem la idea de "perdre" amb la "mort". Amb l'absència.  Però quan "perdem" el que sigui, queda el "record". Hi ha qui en diu memòria. La memòria, però, ens pot jugar males passades. Pot resultar, fins a cert punt, perillosa perquè segons com es faci servir el seu excés fa que en realitat no recordem res. L'autora parla  dels museus, arxius, parcs naturals, edificis en runes, biblioteques, zoos, etc., com grans "cementiris organitzats on s'emmagatzemen  mercaderies que sovint són arrencades del cicle vital del present per ser arxivades i després oblidades". Gran frase.  En defintiva, la qüestió de fons és com lluitar contra l'oblit, l'altra gran paraula que ens faltava a la col·lecció. L'afany és tan gran que ens pot fer caure en el ridícul per més commovedor que pogui ser – ens ho recorda l'autora – quan s'envia una nau a l'espai interestel·lar amb una càpsula que conté informació sobre la humanitat. ¿Quin serà el desencriptador que desencripti el missatge? Això si és que hi ha desencriptador, és clar. 
Anem al cas: si  l'oblit és una forma de desaparició, un recordatori de la propia mortalitat, què ens proposa o que es proposa fer Schalansky? Ens ho diu ella mateixa: ens salva l'escriptura. Però hi ha un interrogant. És l'escriptura líneal amb que expliquem (o intentem fer-ho) tot allò que no té forma? La Història, per exemple. No sembla que hi hagi escapatoria possible. Per tant es tracta de donar forma als records, de desenterrar el que està absent i  construir el relat amb els fragments que anem recollint. L'autora es lliura a l'exercici a partir del que en podriem dir, només per  entendre's, entrades d'enciclopedia que ens presenta a l'inici de cada relat. Aquests fragments "morts", enterrats al fons dels "magatzems" on es conserva la memòria humana, són la seva font d'inspiració i a partir dels quals imagina i construeix els relats. I la biografia personal sigui a través . A través  dels relats que recús l'autora en surten històries possibles, reflexions allunyades de la visió normativa o del pensament convencional. Tant li fa si parla de la poetessa Safo (en forma de fragments, és clar), del que li suggereixen les lluites d'animals al Coliseu de Roma en presència de l'emperador Claudi, o del personatge d'una pel·lícula muda de Murnau inspirat en una pintura de Gainsborough,  la figura desdibuixada d'un astronom a partir del qual bastir una variant del gènere distòpic. O, inclú,s des de l'experiència personal (si es vol en podem dir pàgines autobiogràfiques) que Schalansky gesta a partir d'un pintura de Caspar David Friedrich de l'antic port de la ciutat natal de l'escriptora o la reconstrucció falsa d'un unicorn i la fascinació pels monstres fantàstics – a parer meu, del millor del llibre però no els únics en els que excel·leix l'autora.
Un llibre magnific on els registres i les veus s'adiuen a cada història com un guant de seda i  demostren que l'autora domina a la perfecció l'art de narrar. No se'l perdin.
_____________________________________________________________________________________
  
 

Cap comentari:

Publica un comentari