Quan allò real es fon amb i dins la ficció = a gran novel·la.

 

  Seguint amb el mal hàbit de no estar al dia pel que fa a lectures i de no abocar-me damunt les novetats com un orat, arribo amb retard a la que  ha estat declarada per algun diari com la millor novel·la de l'any: "El càstig" de Guillem Sala (L'Altra editorial, Barcelona 2020). Si volen que els digui la veritat això dels premis i les classificacions ja fa anys que em van acabar els quartos. En conseqüència no sóc dels que es deixi impressionar pels guardons de la mena que sigui. 

  Cal advertir que abans d"El càstig", no havia llegit res de l'autor, tret d'alguna referència periodística com és el cas de la cronica que li va fer Magí Camps a "La Vanguardia", arran de la publicació de "La fuga de l'home cranc". Però anem al cas.

   No sabria dir si "El càstig" és la millor novel·la de l'any passat, però del que si estic segur és d'una cosa. Aquesta novel·la té al seu favor que trenca motllos i aireja, al costat d'algun altre autor  – per exemple  Max Besora, Joan Benesiu, Martí Sales, Borja Bagunyà, Carlota Gurt,...tot i no ser els únics – l'edifici de la literatura catalana. Vull dir que des del punt de vista temàtic com estilístic, la novel·la de Sala surt dels límits per on semblava moure's la narrativa contemporània a casa nostra – afortunadament, la closca ha començat a trencar-se d'uns anys ençà. No és que els aspectes socials com a tema literari siguin una estricte novetat. El tema social ja havia estat tractat pels autors modernistes: així, de cop i volta, em passa pel cap Raimon Casellas. Però és això el més important del llibre? No, és clar. Pot sorprendre el tractament que li dóna l'autor? Si, del tot. I el tractament és, de cap a peus,  del tot literari. Tan es així que és la literatura la que engoleix  la materia prima - allò real - de que està feta per regurgitar-la en forma d'obra literaria d'una solidesa sense fisures.

  En primer lloc l'estructura (tan simple com efectiva): la narració adopta el calendari escolar, és a dir es divideix en trimestres i vacances (de final de curs) i on arriba el desenllaç. Ja tenim el "temps" i la "durada" de la història narrada. En segon lloc els personatges: el primer, i protagonista  central de l'obra, la Sandra, una professora d'institut a l'àrea metropolitana. Tota l'obra gira al voltant d'aquesta figura. I el que menys acaba per interessar-nos d'ella és l'activitat professional que només esdeve una marc a partir del qual penetrar en la seva personalitat. Cadascuna de les situacions en les que Sala situa els diferents personatges – el dos professors, Minu i l'Albert però també l'Izan, un preadolescent que per contrast amb els adults sovint fa la impressió  que ensuma l'entorn sense explicar-se'l – tenen entitat per elles mateixes sense que fugin de l'orbita d'atracció de la Sandra. N'hi ha més de personatges, però. Hi ha tota una colla del que en podríem dir que fan el paper de secundaris, però que conformen el paisatge humà i la geografia metropolitana. Són personatges que omplen els intersticis i lliguen el relat sense ocupar-lo. I ho fan a través de l'Izan: un altre encert a més de ben resolt. L'Izan és una mena de missatger que fa d'enllaç entre dos mons. La narració flueix sense entrebancs, té ritme i arrossega el lector. Les frases no s'enreden amb enfarfecs i els diàlegs tenen, malgrat la concisió i brevetat, un no-sé-què que deixen entendre més coses que qualsevol tirallonga i s'ajusten a cada situació amb naturalitat. 

  Feia temps que l'obra d'un autor català no em passava tan ràpid com "El càstig". La millor novel·la de l'any, pregunten? Gairebé hi posaria la mà.