Un tsunami gairebé profetic

  Vet aquí un llibre que aborda, és una manera de dir, un tema que està ben present a la societat catalana i que, sigui per bé o per mal, ha transformat el paisatge, geogràfic i urbà, del país. Tant es així que, si el lector  em permet l'excurs, sovint m'he vist abocat a la lectura del text de Stevenson on tracta Sobre l''encant dels llocs desagradables per intentar veure-hi més clar. Parlo, es clar, del turisme. Tot i que per encarar-lo l'autor se'n vagi a l'Asia o a Mèxic, a partir d'un grup hoteler, això si, català i familiar – no caldrià res més – i que, com totes les empreses d'arrel familiar  – una espècie en extinció pel que anem veient a Catalunya d'unes decàdes ençà – acaben en baralles entre els consanguinis, en mans de grups internacionals o reduits, els membres del clan familiar, a vulgarissims empleats. Però l'autor no deriva cap aquesta banda com podria haver tingut la temptació de fer-ho, tot i que n'insinua la possibilitat i estigui a punt de caure-hi.

  L'artefacte, perquè la novel·la de Pijuan, diguem-ho tot, és un artefacte literari de primera magnitud, té, malgrat la càrrega d'artifici que hi aboca a gavadals, la virtut de retenir l'atenció del lector, amb pocs entrebancs al llarg de la lectura. Això no exclou que el ritme trepidant que imprimeix a la narració –  afavorit per l'ús  (o no ús) dels signes de puntuació – no estigui lliure de perdre pistonada en algun moment. I, justament, ho fa quan s'endinsa en els problemes pel control del negoci familiar i entren en escena els tripijocs pel control del consell d'administració. En aquest punt és on el fil narratiu defalleix i s'entrebanca més. Era inevitable correr el risc; l'argument hi conduia de forma inevitable. Això no obstant, Pijuan surfeja els esculls amb força habilitat. Fer anar la llengua de manera desacomplexada també ho afavoreix.

  El lector fara bé, però, d'oblidar que "Tsunami" tracti com pot haver semblat fins ara, sobre "el turisme". Res d'això. El tema només n'es l'excusa. La narració es divideix en tres blocs o apartats que estan definits per periodes cronologicament ordenats (2004, 2014, 2024) que es corresponen amb les diferents edats dels protagonistes: tres cosins que van neixer el mateix dia (un miracle de la ginecologia). Tanca el llibre un ultim capítol a títol d'epíleg breu (La platja). 

  No caure en el mal gust de fer, com diuen ara,  un espoiler.  El final  de la novel·la (encara en podem dir així o ens hauriem de començar a plantejar de  dir-ne narrativa?) resulta trepidant. I truculent. Ras i curt, estem davant un final "gore" que tanca el cercle dels tres cosins gamberros i descerebrats que coneixem al primer capítol. I que d'adults tampoc és que millorin les prestacions intel·lectuals. Per una vegada els premis no van deencaminats. L'enhorabona.