La tebior que emana del fred

    Hi ha qui ha qualificat de "novel·la" Prou fred perquè nevi de Jessica Au (Més Llibres) quan, en realitat, estem davant del que abans se'n deia una "nouvelle" –pel que anem veient amb cada bugada anem perdent categories i conceptes. Que hi farem!.

     La qüestió és que tenim al davant –com ja passa amb la Xef de NDiaye (Més Llibres)– una història que gira, de dalt a baix, al voltant d'una única veu que domina i plana per damunt de la narració. L'autora alterna la primera persona del singular i del plural, i al seu través ens arriben, filtrades, les actituds i reaccions que observa en la mare i com són i han estat les relacions entre elles (totes dues estan de viatge al Japó), així com els records que guarda de la germana o el xicot. Aquí, doncs, no hi ha converses de cap mena. Només hi ha un monòleg. Un soliloqui mantingut en to menor però delicat. Tot el text de cap a fi, és una conversa que la narradora manté amb ella mateixa. En definitiva, la recerca d'un mateix, en un moment concret (i potser decisiu) de la vida.

    I de la lectura, què en podem dir? No ens deixa cap pòsit? Aparentment poca cosa. Si bé es mira, no hi passa ben bé res, al llibre. Però al llarg de la narració anem trobant, aquí i allà, una escampadissa de fragments que ens expliquen cap a on va o quin to vol imprimir l'autora a l'obra. Em vull fixar en alguns d'aquests passatges. El primer és quan visita un museu i contempla els atuells exposats a les vitrines. Els veu i pensa que abans, fa molt temps, una cosa tan senzilla com un bol o un got tenien lasemblança d'una obra artística. Un altre és el record d'una tela de Claude Monet: un pagès contempla un camp de bales de palla. Aquí s'imagina que el pintor hi ha projectat dues mirades. La d'un home en edats diferents de la seva vida: el jove contemplant el futur, i l'home ja gran, que reviu (o ho intenta) la promesa d'aquell futur. Què hi veiem en ambdues escenes? L'abans i l'ara. El pas del temps. Un noiet juga amb la Game Boy assegut a una cadira de... palissandre (una fusta exquisida que avui està prohibida de fer servir) com podria seure a qualsevol altre lloc.

     La clau de volta és una frase que enclou tota la història. Aquesta: "em va venir la idea vaga i esllanguida que potser ja estava bé no entendre-ho tot, sinó simplement veure les coses i acollir-les". Doncs, això. Aquest es el to de l'obra. No cal buscar-hi res més. No cal donar-hi voltes. Facin cas de l'autora.