Les qualitats de la superfície (i com mirar-la)

 Siegfried Kracauer pertany en aquella mena d'estirp de pensadors, periodistes, novel·listes que, com ara Walter Benjamin, Joseph Roth, Adorno, Kurt Tucholsky, Eric Fromm, Egon Erwin Kisch, Ernst Bloch, Franz Hessel  i un llarguissim etcètera, només es donen en comptades ocasions i en situacions històriques extraordiàaries com fou el període d'entreguerres del s. XX.  La primera vegada que vaig llegir Kracauer – el seu inacabat i pòstum "L'Histoire des avant-dernières choses"  – em va produir un efecte que encara em dura. Tan es així que només tenir notícia de la publicació d'aquest volum ("Calles de Berlín y de otras ciudades", Ed. Errata Naturae. Madrid, 2018) em va faltar temps per abocar-m'hi. El textos que recull el llibre vans ser publicats en forma d'articles al diari "Frankfurter Zeitung". Però la idea d'organitzar-los en forma de llibre, té els seus orígens en un recull  que va publicar l'autor l'any 1933 amb el mateix títol per bé que, finalment, no va incloure tots els textos que tenia pensats i que, en el cas que ens ocupa, han estat inclosos. Anem al cas.

   Encara que sigui sobrer, una advertència prévia: no estem davant d'un llibre de viatges ni res que si li assembli. Res del trist "bon observador" tal com el definia Joseh Roth a "La ciudades blancas" (Ed. Minuscula, Barcelona 2014). El que tenim al davant, en canvi, és un llibre que explica i relata paisatges urbans des de l'òptica dels edeveniments socials de l'època. Ara bé, ¿què vol dir "explicar" i "relatar" per a Kracauer?. En aquest punt és on es troba – o hauriem de trobar – el moll de l'os del que pretén l'autor que també va ser un reconegut estudiós i crític del cinema o la novel·la de sèrie negre. Anant al que deia: la proposta de Kracauer té a veure o s'apropa al que definiria anys més tard en la seva concepció de la Història. Quan Kracauer explica el seu interès i atracció per determinats períodes històrics com, per exemple. els moments que precedeixen a l'establiment del cristianisme en el món grecoromà, o els  immediatament anteriors a la Reforma o al Moviment Comunista, el que ens està dient o assenyalant és que el nostre futur ja està anunciat o es pot entreveure en el futur del passat. Kracauer hi veu un missatge fugitiu i escàpol – són les seves paraules –, uns instants que compara amb els arbres que desvetllant la compassió de Proust  – camí de Balbec, si no recordo malament.

     Què vol dir Kracauer amb aquestes dues asseveracions? Fàcil (o no tant): que cal un mirada nova sobre els esdeveniments més normals de la vida. I, ¿què hi ha de més normal i quotidià a la vida que els carrers? Endinsem-nos-hi. Ara bé, quina és la mirada i a on l'adreça l'autor? I, què hi veu i ens explica?. Si, ja ho sabem, als carrers. Però no tan sols. També als objectes (un tirants), els llocs (una oficina de l'atur, els cafès), els espectacles (un ball de verietés), llocs que encara no eren no-llocs (la mitjà muntanya) són, només alguns dels espais que Kracauer sotmet a l'escrutini de la seva mirada. N'hi ha molts altres. Podríem dir que va dels "faubourgs" burgesos als barris populars. Va dels marges al centre, es mou del present al passat i a l'inrevés. Està parlant de Berlín però introdueix algun record o idea sobre París això si no parla directament de la capital francesa. Introdueix Roma o l'avinguda Cannebière de Marsella, un text antològi.  Però, em pregunto, entre tots aquests textos, quin no ho és. En defintiva, aquest anar d'un lloc a l'altre anul·la el concepte temporal-espacial. Ens parla de brillantors falses i felicitas grises. I com de la brillantor del passat s'arriba al buit del present i la seva representació kitsch. Per això, la seva mirada es passeja com un entomòleg per la superfície dels llocs i les actituds. Així, la superfície és rescatada de la superficilitat dels observadors avorrits que deia Roth. Kracauer examina la pell de la seva època (anys 20 - 30), penetra per les escletxes i els intersticis, i hi veu el que ningú abans ha sabut veure-hi. I el que hi pot haver de potencial de cara al futur.
   No és pas per res que, més amunt,  he esmentat Joseph Roth i el seu llibre "Las ciudades blancas". Si, per exemple, posem un al costat de l'altre, els textos dedicats a Marsella pels dos autors, ens adonarem fins a quin punt es complementen. En aquest sentit és que m'atraveixo a proposar un exercici. Aquest: la lectura en paral·lel dels dos llibres. Resulta una experiència suggeridora i estimulant. Amb Europa al fons. Allò que encara no ha arribat a ser, encegada com està  amb els seus dimonis familiars i els fantasmes del passat.

RESET

Després de mesos de silenci "El 'mono' de tinta" es proposa reprendre la seva marxa. La nova etapa del "mono", anirà en dues direccions: una, el comentari de llibres. I si això es veu massa genèric, posem-hi que parlarà sobre literatura. O el que li pogui suggerir, per atzar, algun fragment de les obres que l'enllaminin. La segona, abordarà, em temo que amb menys freqüència de la desitjable, "coses vistes" girant per territoris i geografies. El 'mono' no s'imposa cap periodicitat, però complirà fidelment amb les cites que li arribin. Aquesta és la intenció. Veure'm en que queda.

"Terroirs" i garnatxes del Montsant

   

    Aqui podem veure els quatre "terroir" on arrelen les vinyes que produeixen la garnatxa amb D.O Montsant (en aquest cas la garnatxa negre del Celler Cooperatiu de Capçanes). El tast, organitzat per L'Orangette de Reus abans d'ahir ens va permedre provar les quatre varietats. D'esquerra a dreta: panal, calissa, llicorella i argila.

El Montsià emmirallant-se als Alfacs

De l'Àiax de Ritsos - magnifica traducció de Joan Casas, entestat a traslladar al català la monumental obra del poeta grec – trio  aquest fragment:

"Veia les tendes enlluestrades per la humitat de l'alba; una claror / grisa i rogenca reptava per les pedres com un malalt que s'alça. / Recordava / altres matins, distants, despreocupats, plens de presses i de sorolls / d'ancores, rems, calderes, quadernals, quan els mariners / que havien matinat pixaven a la platja
en renglera, / i aquella lluor rosada, a l'horitzó, a la costa, / a les seves mans, al seu rosre, al seu fal·lus, tremolava, encisera, / i ens feien acotar el cap sense voler per veure la nostra imatge a l'aigua / i retrobar l'amor dels nostres cossos en aquells guerrers independents / fins que tornaven a brollar de la mar, enorme, l'aparició del sol / i ens oblidàvem novament en inútils fatxenderies i batalles".

Com flairar l'ànima d'una ciutat

"Paseos por Berlin" de Franz Hessel. Traducció de Manolo Laguillo. Pròleg de José-Muñoz Millanes. Editorial Errata Naturae. Madrid, 2015. Preu: 19,50 €.

Després d'amarar-se de la modernitat i la cultura metropolitana que representava Paris, on Franz Hessel (Sttttin, 1880 - Sanary-sur-Mer, 1941) hi va sojornar llargues temporades abans i després de la Primera Guerra Mundial, l'escriptor retorna a Berlín. A la capital alemanya, on s'havia format i va créixer, repren la lliçó de Baudelaire  disposat a portar-la un pas més enllà per convertir-se en el flâneur per excel·lència de la capital alemanya que, a la dècada dels anys 20 del segle passat, estava en plena transformació. De passada anima al seu amic Walter Benjamin a escriure els Passatges. A París a més, fa amistat amb el també escriptor Henry Pierre-Roché i, així mateix, coneix a la seva dona, la pintora Helen Grund. Sobre la base d'aquest triangle Roché acabaria per escriure la novel·la "Jules et Jim" que  Truffaut convertiria en la pel·lícula homonima.

Així doncs, de tornada de Paris, Hessel es disposa a comprovar fins a quin punt la "ciutat plena de filosofia protestant de l'Exèrcit i l'Estat" s'incoporava a la modernitat. Un indici que la ciutat i els seus habitants perden la rigidesa emmidonada Hessel la troba entre l'abundosa i sovint feixuga estatuària berlinesa. Així, passejant pel Tiergarten, el consumat flâneur exemplifica el canvi subtil entre el present i el passat en l'escultura d'una gràcil amazona de la que diu és la primera berlinesa "que manté la seva esquena en un suau gir descossat" tot comparant-la amb l'escultura d'una princesa constrenyida que es troba a tocar de l'anteiror i sembla estar esperant que algú la reculli.

El flâneur, però, és una figura sota sospita perquè, escriu Hessel, "en aquest país és obligatori estar obligat, perquè en cas contrari et manca l'autorització. Aquí no es va per anar i prou, es va a un lloc o l'altre". Potser per aquest motiu l'autor ens proposa iniciar-nos en l'art de passejar donant un cop d'ull sobre el món del treball i el maquinisme (la mutació fabril i els seus edificis, els automòbils llampants com una vestimenta del cos modern) i el de la moda (les formes de vestir en funció dels usos i costums socials) contemplats a través de la joventut i la nova sociabilitat (l'esport, els grans magatzems, els parcs d'atraccions, ...) Al costat d'aquests elements que es van integrant en el paisatge urbà, Hessel no descuida el passat de Berlín. En aquest sentit és remarcable el text "Recorrido turístico" on despulla els tòpics dels circuits amb guia i dibuixa una mena de contra-baedeker fent emergir els diferents sustrats que han configurat la capital. Així mateix, amb els records d'infantesa, la industria de la porcellana o els edificis històrics, cal advertir que l'autor no pretén fer biografia o història. Ben al contrari, el que n'extreu, fonent-ho amb el present, és l'ànima de la ciutat. La pèrdua de la qual a partir d'aspectes detectats ja per Hessel, tant preocupa a un altre passejant, el nostre contemporani Pierre Sansot. Un gran llibre.
Nota: Recupero aquí aquest article inèdit escrit l'any passat i que no va arribar a publicar-se

Sicilia....ai!

"Sicilia mia" de Cesare Brandi. Pròleg de J.F. Yvars. Traducción de Carmen Artal. Editorial Elba. Barcelona, 2015. Preu: 21 €.

   El nom de Cesare Brandi va associat a les facultats d'Història de l'Art on el seu nom s'escolta amb normalitat quan es parla de teoria de la restauració. Però també faríem santament d'incoporar-lo al de la literatura ni que fos en l'apartat del gènere de viatges tot i que no pas de forma unívoca i no menys singular. Entre nosaltres l'ha donat a conèixer l'Editorial Elba que amb el d'ara és el tercer llibre que ens presenta de l'autor italià: abans ja havia publicat "Viaje a la Grecia antigua" i "Verde Nilo", dos llibres que parlen de geografies i cultures molt diferents, i a través dels quals es poden besllumar les idees motrius que guien el seu mestratge. Tot i que nascut a Siena, cal creure que Brandi és sicilià d'adopció i devoció segons es desprèn de la lectura del volum que aquí es comenta, no endebades exercí de professor a Palerm.

   Viatjar amb Brandi, però, no surt de franc; té el seu punt d'exigència. I és que ben sovint deixa la impressió, llegint-lo, que l'estiguem acompanyant en una visita d'inspecció, com si estigués exercint el càrrec de director del pioner Istituto Centrale del Restauro del que va ser, a més, fundador. Tampoc cal espantar-se perquè l'estudiós és, a més d'un guia històrico-artístic de luxe, un amfitrió exquisit capaç de servir unes delicadeses  imprevistes en el programa. M'hi ha fet pensar, per exemple, les descripcions tan afinades que fa del paisatge sicilià – els encontorns de l'Etna, per exemple, però sense descuidar les illes de Pantel·leria o les Egades tan allunyades de la monumentalitat – de tal manera que, gairebé de forma involuntària, et trobes visualitzant-los en termes pictòrics, tanta és la capacitat de Brandi per descriure'n els matisos tant de color com volumètrics.

   Però si això sorprèn, no menys ho fa quan s'atura davant d'un conjunt  monumental, tan si és arqueològic com urbanístic. O escultòric, que també. L'ànima del teòric de la restauració sempre surt a relluir, però és en els famosos mosaics de Piazza Armerina quan dóna una lliçó magistral que hauria de ser de lectura obligatòria a les facultats corresponents. Acompanyem Brandi amb gust infinit pels magnífics itineraris urbanístic-arquitectònics posant especial èmfasi en el recorregut que ens proposa per la ciutat de Noto. L'escoltem doldre's dels disbarats i la falta de respecte de les noves construccions no sols en relació a l'entorn històric i monumental, sino per com trenquen les perspectives urbanes amb arguments contundents.  Els comentaris que fa sobre Antonello de Messina o de Gutusso, dos il·lustres sicilians, ressulten impagables tot i no ser els únics.

Tornant però al capítol dedicat a les illes Egades hi he trobat una frase admirable que dóna per meditar sobre els desastres que han assolat el litoral català per no moure'ns d'aquesta part del litoral mediterràni. Diu Brandi que no se'ls té de demanar  que siguin allò que no són, sinó que cal apreciar-les pel que tenen. Són paraules sàvies que no han estat escoltades davant l'evidència que tants pobles hagin abandonat les seves caracteristiques, per humils que fossin però no per això menys sàvies, per adoptar models aliens al propi caràcter que han acabat per desvirtuar i homogeneitzar el territori i el paisatge. Ell parla, ai, de "estancamineto provinciano".

Quan tornin a Sicília, o si no hi han viatjat mai, els aconselleria que es deixessin guiar a petits glops per aquest mestre.

Nota: aquest article es una versió ampliada del publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia del 12-IX–2015

Reformar la Constitució?

Ara el personatge que presideix el govern de l'Estat, aquesta mena de nou Mister Niet, es despenja amb la idea, o s'hi apunta no sigui cas que el PSOE li birli el copyright, de reformar la Constitució. Una Constitució que ell mateix, el seu partit i amb el rerafons de la FAES, s'han dedicat a gibaritzar i a convertir en un Reglament malgrat omplir-se la boca amb la paraula "llei". Només caldria que es dediquessin a ficar-hi la mà i a remanar-la. Se'n pot esperar el pitjor.

La unanimitat del poble espanyol davant l'unitarisme

Sobre el tema, Josep Pla deixa caure aquestes paraules al text "Catalanisme i burgesia" (Vol. 32 de les OC: Prosperitat i rauxa de Catalunya". El text data del 1924). Diu Pla que "els espanyols més intel·ligents, els més revolucionaris, coneixen el mal enorme que han fet a Espanya el centralisme i la concepció unitària: però ni entre aquests elements no es troba un esperit filosòfic i lliure que adopti davant Catalunya la posició que adoptren els anglesos desinteressats davant Irlanda. A Espanya no hi ha ningú que comprengui el problema de Catalunya; això, per a Espanya, és un símptoma fatal de debilitat intel·lectual. Aquesta incomprensió, en efecte, no vol pas dir que el problema sigui complex; vol dir que no hi ha ningú capaç de plantejar-se desapassionadament i amb humilitat un problema. Si gireu la vista al vostre entorn, noteu d'un quant temps ençà que us manca alguna cosa: us manquen els federals. El federalisme, ene fecte, avi ja no es una posició espanyola: és una posició que adopten els rars catalans trànsfugues de Catalunya que tenen un cert sentit del ridícul".

Els trànsfugues catalans segons Pla

Què és un trànsfuga? Més exactament, ¿què es un trànsfuga català?. No res del que pogui estar pensant el lector. Josep Pla, ho va deixar explicat l'any 1924 a  "La crisi d'autoritat a Catalunya. Anàlisi d'un estat d'esperit", article que he citat més d'un cop en el darrers dies i que esta inclos gràcies a la iniciativa de Jaume Vicens Vives al volum 32 de les OC, "Prosperitat i rauxa de Catalunya". Pla explica en aquest text que "En realitat, el problema de l'autoritat s'ha traduït concretament a Catalunya en una sèrie de crisis individuals, crisis totes diverses,les unes dominades per la qüestió ambiental, altres pel color del temperament individual, altres per les necessitats dels sentits.Si no s'ha sofert i no s'ha cruixit del problema de l'autoritat, no es pot comprendre el nostre moviment. Només cal observar l'origen de les defeccions en el nostre camp- Reduït a paraules coherents,un trànsfuga, a casa nostra,és l'home que no ha pogut superar els termes contradictories de la nostra situació hamlètica. Un nostre trànsfuga ens deixa,o per caure en adoració davant els símbols humans de la força o per ofegar-se en el quequeig cosmopolita. Els nostres trànsfugues moren dins la noblesa i d'un cop de sang blava, o en el llit d'un hospital fred i sinistre de qualsevol raval del mon".

Per cert, Pla entenia per "autoritat",és a dir, allò que en creà i li dóna sentit, i seguint l'exemple de Prat de la Riba, crear una Acadèmia (l'Institut d'Estudis Catalans)o escoles.

Més Pla i la crisi d'autoritat a Catalunya (Anàlisi d'un estat d'esperit)

Quan l'autoritat social coincideix amb amb l'autoritat política, s'estableix un parel·lelisme que produeix un país normal, pacífic i positiu. És una forma que elimina tota forma de paternalisme perquè és contrària a l'immobilisme. La concretització d'un ideal nacional no és més que aquest paral·lelisme.

Per què sóm hamlètics els catalans?

Segons ho veia i escrivia Josep Pla (si, tornem-hi: a la crisi d'autoritat a Catalunya, tan alliçonadora, dins "Prosperitat i rauxa de Catalunya", OC. Vol. 32).

El text ens ho aclareix de bon començament per tal que no hi hagi dubtes. Diu: "les especialissimes condicions polítiques en que s'ha trobat el nostre país han originat una situació general complexa: el poble català, per un cantó, està situat dins d'un ordre jurídic establert, aquesta circumstància fa, d'altra banda, que davant d'aquest ordre no es pogui adoptar sinó una posició neguitosa. La nostra situació hamlètica fa que hagim estat, de fet, un poble sense govern, que la crisi d'autoritat a Catalunya no es tanqui mai,sigui sempre oberta".

I unes línies més endavant afegeix que, els catalans,de l'autoritat,"nomes n'han conegut un burocratisme sovint dissolvent,generalment ignorant, sempre foraster, viu enmig d'una anguniosa incomoditat, sense confort polític".

La crisi d'autoritat a Catalunya segons Pla

Parlant de la crisi d'autoritat a Catalunya, Josep Pla escrivia (a "Prospetitat i rauxa de Catalunya", OC. Vol. 32) que dins de cada català hi ha un subversiu més o menys irònic. Em penso que continuem sent subversius (més o menys), però la irònia em temo que l'hem perdut a cada bugada.

Esperances traïdes

"La verde luz de las estepas" de Brigitte Reimann. Traducció, pròleg i notes de Ibon Zubiaur. Fotografies de Thomas Billhard. Errata Naturae Edicions.Preu: 16,90 €.

 De la literatura que es va fer a l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA) tot just en comencem a saber coses – de banda Christa Wolffe – gràcies a iniciatives editorials com la que comentem. De Brigitte Reimann n'havíem tingut notícia per una novel·la clau en l'obra d'aquesta escriptora traspassada de forma prematura a 39 anys: Los hermanos (Bartleby, 2008). 

 Un llibre que resulta imprescindible per capbussar-se en el que fou la vida quotidiana i cultural de l'antiga república i per conèixer la personalitat de l'autora és En la ciudad del mañana (Errata Naturae, 2013) Es tracta d'un vital i lluminós intercanvi epistolar entre Reimann i l'arquitecte de més renom del país, Hermann Henselmann, amanit amb fragments dels diaris de l'escriptora i on la reflexió sobre els processos creatius (literaris i arquitectònics) no hauria de passar per alt. 

 En el cas que ens ocupa ens trobem amb un llibre de no-ficció. No sembla que un reportatge sobre la visita oficial d'una delegació de la RDA a Kazakhstan i Sibèria hagi de despertar cap mena d'entusiasme. Menys encara quan el més probable és que els "guies" t'atapeeixin de xifres i dades. Però en mans de l'escriptora la visita oficial es converteix en la crònica d'un viatge i una eina, en el context històric abans de la caiguda de Khrusxov (1964), contra els dogmatismes que els membres més joves i idealistes del Partit Socialista Unificat Alemany (PSU) intentaven desenvolupar. Reimann, que no pertanyia al partit i va viatjar en qualitat d'invitada, havia destacat per les critiques, que van ser ateses, als plans urbanístics de la nova "ciutat socialista". 

 A l'inici l'escriptora traspua una sensació de fastigueig a l'hora d'involucrar-se en la iniciativa, però el lector que la segueixi es veurà sorprès per la manera com el text l'atrapa. Potser avui ens sorprèn, pel que sabem que amagava el règim i com va acabar, l'entusiasme, la vitalitat i la voluntat dels colonitzadors d'uns territoris vastíssims i inhòspits - alguns amb més de 600.000 qm2, d'extensió - i disposats a construir un "nou ordre". Reimann ho descriu tot arrossegada pel corrent d'entusiasme, però també deixa caure un subtil rastre d'interrogants, de neguits, dubtes i crítiques velades en relació al que veu. I ho fa des de l'excel·lència literària: tan si descriu l'experiència del paisatge - sigui l'estepa o el llac Baikal –, com la manera de copsar el temps i l'espai, o quan descriu la vida i l'ambient que es respira a les noves comunitats i les relacions circumstancials que hi manté o expressa les seves pors davant la tecnologia o de caure en mans d'una casta que ho passa tot pel sedàs de les matemàtiques. A més, al final del volum. s'hi han inclòs els fragments dels diaris personals de l'escriptora que corresponen als 10 dies que va durar el viatge i que el complementen.

Nota: Una versió d'aquest article es va publicar al suplement Cultura's de La Vanguardia del  9 de maig del 2015

Llegint l'historiador Joan Reglà, tan oblidat.

En els darrers temps s'ha produït un cert enfitament als mitjans i a l'opinió publicitada al voltant de les figures del periodista Agustí Calvet, "Gaziel", i l'historiador Jaume Vicenç Vives. L'empatx ha estat sovint de proporcions siderals i argumentacions reiteratives. Deixant de banda aquesta menudalla i mentre tot això passava, servidor no podia estar-se de recordar l'historiador Joan Reglà i, en particular, el seu llibre "Felip II i Catalunya" (Premi Aedos de l'any 1955) que després va posar al dia sota el títol de  "Bandolers, pirates i hugonots"(Ed. Selecta, 1969).
Ara que hi ha tants politics que van per la vida fent de mestretites impartint lliçons de filologia i d'història, els convindria llegir l'insigne empordanès oblidat. Però no sols els polítics. De vegades, llegint Reglà, pateixes el miratge que estigui parlant d'ara mateix, però això és tota una altra altra qüestió. El cas és que el llibre ens parla del segle XVI, l'època del barroc i els apassionaments dels catalans. L'autor el va dividir en 6 capítols, encapçalats cadascun per unes "consideracions generals". Una de les tesi de Reglà es analitzar i fonamentar, són paraules de l'autor, "el xoc ideològic - estem amb els hugonots francesos a la frontera i el protestantisme fent la viu-viu - que portaria el monarca a la impermeabilització d'Espanya".  L'últim capítol esta dedicat a "Catalunya i l'Imperi hispànic de Felip II" i a l'Epíleg l'autor escriu aquesta consideració: "A l'europeisme de Carles V, és a dir, a la tendència anterior a les guerres de religió, que a pesar de la crisi luterana encara creu possible salvar la continuïtat cultural europea, succeix l'encastellament de Felip II dins el reducte espanyol, ideològicament diferenciat dels països que experimentaren l'impacte de la Reforma protestant. (...) Al compàs dels progressos de la monarquia absoluta, aquesta tendència de Felip II facilitaria el desplegament de l'entitat peninsular més idònia per a representar les seves veritables essències: Castella". I més endavant afegeix en relació al "procés de reducció a la unitat a l'Espanya dels Austries" que aquesta comença "amb l'eliminació de les forces de resistència: burgesia urbana castellana (els comuners), nuclis reformats i erasmistes, minoria morisca i institucions autònomes dels regnes no castellans. El cicle comença amb la victòria imperial de Vilallar (1521) i acaba amb la Nova Planta de Felip V (1716)" i resalta com l'estudi efectuat "dóna una projecció europea a un periode de la Història de Catalunya"

Anant, però, a l'inici d'aquest 'paper', el cas és que si recordava Joan Reglà (deixeble de Vicens) és perqué en el llibre en qüestió esmenta els dos admirats prohomes...per contradir-los. Em cenyire als dos primers capítols del llibre per no allargar en excés la qüestió i cridar l'atenció del lector sobre aquest historiador. Si em permeten, transcriure un parell de fragments del llibre precedits d'una petita presentació per situar el lector. Anem-hi.
Parlant de les mentalitats socials de l'època, Reglà escriu que:
"...aquella satisfacció paradisíaca, amb preocupacions gairebé exclusives per la bona taula i les begudes gelades amb neu del Montseny durant l'estiu, de que ens parla el pare Pere Gil [un jesuita], és una manera literària de desfigurar la veritat. És cert que una part considerable de les oligarquies urbanes pensaven i actuaven així, però l'examen aprofundit de les realitats socials demostra a cada moment, que la majoria de la població vivia amb l'ànim tens, com una escopeta carregada disposada a disparar-se a la més petita contrarietat".
En relació a la situació econòmica de Catalunya, val a dir que no era gaire diferent que la de la resta de països de la riba mediterrània: misèria i manca de collites en forma de blat (ja ho deia Braudel). Tan és així que el virrey Diego Hurtado de Mendoza, explica Reglà, "posa preus de taxa, ordena declarar les existències a tothom i dicta un conjunt de mesures la lectura de les quals ens fa recordar els esdeveniments que tots hem viscut" (és refereix a l'estraperlo i a les cartilles de racionament de la postguerra incivil espanyola?) "Mentrestant – continua Reglà – els grans terratinents es fan la barba d'or i el mateix duc de Cardona és processat per preus abusius i exportacions clandestines".
Un parell de pàgines més endavant Reglà explica que amb l'adveniment dels Tràstamara i l'eclipsi del feudalisme entra en escena la segona oligarquia catalana. És a dir, la derivada dels "prohoms medievals o ciutadans honrats". L'autor recull l'opinió de Vicens Vives segons la qual la burgesia medieval catalana  va organitzar-se afectada per la temença i el recel, primer, respecte de la noblesa, i després contra la monarquia. Una sola paraula reumeix la seva psicologia del moment: garanties. Parapatar-se darrera de reductes legals o privilegis.
L'assumpte de l'obsessió per les garanties i volguer "parapatar-se darrera de reductes legals" per Vicens desemboca en la "ineptitud catalana per entendre's amb el poder". Per la seva part,  Gaziel  (a Trilogia Ibèrica) defineix el fenomen com una manera de marxar "contra el rellotge de la Història". I aquí és on Reglà intervé per contradir-los. Diu: "Així, partint de punts de vista del tot oposats, ambdos autors arriben a conclusions semblants a les dels jacobins de sempre, segons els quals la Nova Planta de Felip, amb les seves mesures quirúrgiques, faria el miracle de la recuperació catalana del segle XVIII".
Ben segur que la música que en surt de tot plegat,  els sonarà d'alguna cosa...i que l'han escoltat un munt de vegades com argument per una part de l'anomenat unionisme i destacats "intel·lectualets" de l'exabrupte i la pocasolta d'aquí i d'allà.Però, en fi, deixem de banda les lectures més o menys interessades. El cas es que les coses, segons les entenia Reglà, eren una mica diferents i ho raonava a partir d'una sèrie de punts.  Veiem-los.
a) La transacció entre el sobira i la burgesia barcelonina (el Compromís de Casp) fa que aquesta imposi les garanties - el pactisme -, a les quals es resigna el primer "malgrat el seu autoritarisme, convertit aixi en un rei que no era 'senyor natural'.
b) Què va provocar el pactisme durant els Habsburg? Reglà ho explica així: "que aquests fossin 'reis constitucionals' a l'esmentada Corona [d'Aragó], mentre que ho eren 'absoluts' a Castella.
c) Com s'organitza la monarquia hispànica (amb o sota l'ordre constitucional dels Reis Catòlics)?. "d'una manera paradoxal", diu Reglà. Es a dir, "predomini, de dret, de la Corona d'Aragó, i de fet - claríssim - de la de Castella".
d) Què va motivar el "desfasament" entre ambdues hegemonies?. "La parada en sec - explica Reglà - del Dret Públic català a partir de les Corts de 1599". I, tot seguit, afegeix: "el pactisme exigia un diàleg constant entre la representació del país i el rei, però aquest era absent i, a més a més, aspirava a subordinar l'estat de 'dret' a la situació de 'fet'".
Reglà acaba la seva refleixó dient que aquests són els veritables  orígens "de l'actitud merament 'defensiva': en realitat, la 'ineptitud catalana per entendre's amb el poder'[recordem: segons Vicenç] es converteix en el seu contrari: el Minotaure va deixar de banda els catalans". 
Anotat tot això, també afegiré una altra cosa. El llibre de Reglà  es un recordatori de la  història del catalans en relació a la corona dels Austries. Vull dir, la seva contribució i/o col·laboració. Citant "in extenso" Ferran Soldevila, Reglà ens recorda la nostra intervenció a la batalla de Lepant (per cert, Cervantes va combatre allistat en el terç català Miquel de Montcada). I en relació a la famosa batalla, Soldevila deia que "...és el darrer fet naval on els catalans preponderen". Reglà, al seu torn, recorda la participació gens banal del Principat en l'apaivagament de la revolta morisca de Granada. Dit això, i ja posats, també resulta interessant constatar la solidaritat entre els regnes de l'antiga corona catalano-aragonesa davant l'amenaça del turc i els pirates del nord d'Àfrica. Em pregunto, i és una reflexió personal, per quins set sous hauriem de renunciar - i silenciar o ignorar - aquesta història? I, quines lliçons en podem extreure de cara al futur?.
Vet aquí, doncs, el repte de no caure en les simplificacions habituals en les que incorrem, ni deixar-se embolicar per les que venen de l'altra costat. Les simplificacions  condueixen a la demagogia (o a coses pitjors), en canvi, la complexitat exigeix estudi i reflexió. La resta es morralla sentimentaloide (força diferent dels sentiments).

Actualitat o present? La crisi del periodisme (10)

L'"actualitat" és una paraula totem del periodisme. Es un dels pilars que el fonamenten. Ho fa, ho és encara?
És dóna el cas, però, que l'actualitat, en els darrers anys ha accelerat tan la seva dinàmica que ha acabat per fer-se líquida si hem de creure Baumann i l'experiència així sembla confirmar-ho. L'actualitat ha esdevingut tan líquida com l'aigua que s'escola entre els dits sense poguer atrapar-la. Pitjor encara: les noves tecnologies al costat de les xarxes socials (com ja abans ho havien fet la ràdio i la televisió) han despullat el periodisme escrit del que era el seu trumfo preferit. Li han afegit pressió - segons reconeixia algun company de professió - i això li fa cometre greus errors  – entre altres coses caure en la banalitat o la banalització de la informació.
Un exemple recent de la pressió afegida per les xarxes a la que al·ludia el professional que he citat: el suposat "canvi" de rostre de l'actriu Uma Thurmann. Tots de cap a la piscina sense mirar abans l'aigua que hi havia. Si la notícia ja corria per la xarxa/es, sense cap mena de font que pogues contrastar-la,  a sant de què voler encaparrar-se a fer seguidisme? El periodisme té altres eines i recursos per encarar una situació semblant, i deslliurar-se de la pressió (sic!) de les xarxes, les que siguin.
Sembla, doncs, que el rei s'ha quedat despullat i no acaba d'assabentar-se'n del tot. 

La premsa escrita si vol sobreviure haurà de canviar (entre altres coses) el concepte d'"actualitat" pel de "present". El present es més dilatat. I té més densitat. No resulta tan esmunyadis. Exigeix, si, exigeix, que se l'expliqui. A fons. Explicar, ai!, però no és opinar. Si avui hi ha una cosa dins el periodisme que resulta sobrera per exces i no pas per defecte (ben al contrari) és l'opinió d'algú enfilat a la seva columna o la rotllana de tertulies que es fan i es desfan, sempre igual a elles mateixes. El present exigeix, pel cap baix, continuitat en el seguiment de la informació, que desapareixin seccions que pertanyen a un periodisme que no té res a veure amb el periodisme "amè" que preconitzava l'estudiós alemany dels mitjans, Emil Dovifat, i que com ell mateix s'encarregava d'assenyalar no té res a veure amb l'"entreteniment de la més baixa estofa, una bullanga de fira,...". I, finalment, calen sobretot, uns criteris a l'hora de valorar la informació que arriba a les redaccions substancialment diferent de la que es fa a hores d'ara per decidir que entra i que salta de l'edició d'un diari.
Això, però, mereix que se li dediqui un capítol sencer d'un hipotètic llibre sobre la crisi de la premsa escrita.

La crisi del periodisme (9)

El poeta Wallace Stevens, al seu llibre "El ángel necesario. Ensayos sobre la realidad y la imaginación", esmenta una frase de James Wardrop (un estudiós nordamericà de l'art si no recordo malament) que diu això i que faig meva:
"la tarea de la prensa consiste en abastecer a un público limitado de un número potencialmente ilimitado de textos idénticos".
Aquest és un dels problemes de l'actual crisi de la premsa escrita (i parlada, ja no diguem!).

Le Clezió i els lamentables "lectors" de les seves declaracions

Avui he tingut la mala pensada de llegir els lamentables i miserables comentaris que han fet els "lectors" a les opinions expressades per l'escriptor francés J.M.G Le Clezió en una entrevista publicada a La Vanguardia. Les opinions que s'han vessat, a més de fer-me caure l'ànima als peus, m'han portat  a dos conclusions deplorables:

1. Efectivament, el nivell de comprensió lectora no és que progressi adequadament ni que estigui estancada. És que es troba en retrocés i en declivi.

2. Que el nivell de cretinisme i d'incultura, l'ordinarietat més supina (política, intel·lectual, etc) ens arriba gairebé al nas amb perill de morir ofegats.

En efecte, tal com diu un dels suposats "lectors", així anem. Però no pas pel que ell es "pensa". Si no perque tots ells són carn de canó per a qualsevol demagog populista.

Sobre Las Vegas, residus nuclears i suicidis (o sobre la fragilitat de conèixer)

"Sobre una montaña" de John D'Agata. Traducció de Carles Morera i Inmaculada C. Pérez Parra. Editorial Dioptrías SL. 204 pàgines. Madrid, 2014. Preu: 19,92 €

Què tenen en comú els residus nuclears i el suïcidi d'un adolescent? Res del que poguí malpensar el lector. El que comparteixen és la ciutat on tenen lloc els fets: Las Vegas.

El problema de què fer amb els residus nuclears es va plantejar als Estats Units arran de la catàstrofe de la central Three Mille Island. El projecte que es va aprovar va ser el d'enterrar els residus en el si d'una muntanya – Yucca Mountain, a tocar de Las Vegas – i segellar-la per tal d'esquivar els perills durant 10 mil anys. De banda l'embull d'interessos polítics i de les companyies energètiques afegits als problemes tècnics, cientifics i logistics hi havia també el problema de com comunicar els perills que amaga l'indret a una societat futura, difícil d'imaginar i amb uns codis lingüístics que amb tota probabilitat seran diferents dels nostres. Com a col·laborador que fou del Centre de Prevenció de Suïcidis, D'Agata ens fa saber que Las Vegas n'es la capital i ho exemplifica a partir del noi que es mata llançant-se al buit des de l'edifici més alt de la ciutat. Dels motius que el van conduir a una decisió semblant no en sabem res. Els seus pares, tampoc. On ens vol portar i que pretén l'autor?

 El relat té dos fils conductors que l'autor organitza en capítols (qui, que, quan on i per què) que són les 5 preguntes de la redacció periodística. Però si la narració participa dels recursos formals del periodisme (amb un pessic del vell "nou periodisme"), també ho fa de la ficció (un eco de Ballard?) i de l'assaig.. Tres "per què" tanquen el llibre. En el primer les  històries s'entrecreuen; del segon, en surt una reflexió a partir del quadre de Munch "El crit" i, en el tercer i últim, l'autor reconstrueix el camí del noi des del moment que surt de casa seva fins que salta al buit. El buit també com a resposta a l'interrogant. Perquè a l'hora d'afrontar qualsevol mena de problema i buscar-hi solucions, tendim a pensar en termes de càlcul de probabilitats ignorant el de les possibilitats. És a dir, a pensar que una fet ix no passarà perquè la creiem impossible. Fins que la realitat ens desmenteix fent que passi la pitjor de les possibilitats que no s'havien contemplat en els plans de prevenció. D'això el socioleg Lee Clarke en diu "mentalitat Titànic".

En definitiva el que ens fa veure l'autor  es "la fragilitat de la nostra capacitat per a conèixer". La torna: el retrat de la ciutat que en surt. Un llibre excel·lent.

Els origens de l'ideari de Tolstoi (i el primer corresponsal de guerra)

"Relatos de Sevastópol" de Lev N. Tolstói. Traducció de Marta Sánchez-Nieves Fernández. Ed. Alba. Barcelona, 2013. Preu: 16 €.

Els tres relats d'aquest volum van ser escrits per Tolstoi arran de la seva experiència al setge de Sebastòpol, on va ser destinat com alferés l'any 1854, i en el context general de la guerra de Crimea (1853-1856). Però molt més que el marc històric, és el lloc i la rellevància que ocupen els relats dins l'obra del gegantí autor rus el que interessa remarcar. A més, és clar, del tema central: la guerra. O, millor encara, la manera com l'home si encara i de quina manera l'afecta.

Quan Tolstoi publicà aquests relats (entre 1855 i 1856 a la revista "El Contemporani" de Sant Petersburg) ja era conegut per ser l'autor de dos llibres autobiogràfics: Infància i Adolescència. Els relats s'inscriuen entre aquest darrer títol i el posterior Joventut, i en aquest sentit es poden veure com un annex autobiogràfic. Però també com uns textos que mostren l'ideari de l'escriptor. Sovint la lectura recorda passatges de Guerra i Pau i, en particular, alguna de les converses entre el príncep Andreu Bolkonski i el comte Pere Bezukhov.

Pot sorprendre, en el primer dels tres relats, la manera insistent com interpel·la al lector. És com si l'estigues introduint a un món desconegut i allunyat de les comoditats de la rereguarda. És, per emprar les seves paraules, una introducció al "desordre repugnant" de la guerra. Tolstoi excel·leix en la descripció tant de la vida a ciutat com a les trinxeres, a les bateries, als campaments o els hospitals. Observa amb subtilesa els capteniments de l'oficialitat - magistral el retrat de les converses – o del soldat ras, de l'estat d'ànim del cadet que arriba al front sense haver disparat un sol tret i li cauen a les seves ordres una vintena d'homes o com s'exterioritzen les diferències de classe o els sentiments. Es magnifica la descripció del que et passa pel cap quan les bombes cauen al teu voltant o impacten al cos. A més de la seva critica explicita a la guerra i a la bogeria dels homes, alguna de ben actual, també la fa a la societat russa en aquells excursos tant d'ell i que incorporava com si res al teixit de la narració. Així, la crítica al concepte d'"aristocràcia", una aspiració que infectava a totes les capes de la societat - com tantes altres suposades "aspiracions" o "emulacions" que hem vist posteriorment – o quan reflexiona sobre conceptes com ara la disciplina i el deure.

En definitiva, Tolstoi en estat pur tot preparant l'assalt a l'escriptura de Guerra i pau.