Flix: un apunt

  La postal deu ser dels anys 10 del segle passat. A tot estirar, dels anys 20. La central, que actualment es troba al fons a mà dreta, encara no hi era. A Flix, l'Ebre descriu una gran meandre que encercle el poble. D'aquesta configuració orogràfica en va néixer una toponímia popular: el riu de dalt i el riu de baix. Es una toponímia que ve de lluny - a la postal en tenim la prova: "barca de abajo" - i que s'ha conservat amb el pas del temps. El pas de barca encara hi és. La torre, coneguda com "l'acollador" ja no existeix tal com es veu a la imatge. Segons m'explica Josep Antoni Collazos, arxiver de Flix, en una conferència impartida pel  professor de la URV Josep Sánchez Cervelló sobre les guerres carlistes i les construccions militars, va fer una sèrie d'aportacions per les quals es pot assegurar que la torre de l'acollador així com la que té a tocar  (a l'esquerra) i el mur (a la dreta) formaven part del sistema de construccions defensives bastides per les tropes carlistes. Falta esbrinar, segons el professor, si ho foren durant la primera o la tercera carlinada.

La voluntat de ser (3)

  Quina és la distància que separa "la voluntat de ser" – suposant que volguem continuar sent i no tan sols ens quedem la mar de feliçots conjugant el verb amb les seves connotacions metafísiques –, de l'exercici del poder? Perquè no ens enganyem: es d'això que cal parlar. Del Poder. De si el volem o no el volem exercir. I de com. I per a què. Ni que sigui aquella minsa part que ens pogui tocar dins l'actual estructura de l'estat espanyol per arrencar-li (i fora molt més del que la gent es pot imaginar) el reconeixement de "subjecte polític" del que han parlat alguns comentaristes en les darreres setmanes. En definitiva, ens cal aclarir si parlem del mateix que parlava Niccolò Machiavelli a "El princep" entre tants altres després d'ell. La resta es fer volar coloms i vendre fum embotellat. Però, ¿fins a quin punt som hàbils o maldestres els catalans a l'hora de fer politica que no sigui de partit?

La voluntat de ser (2)

  L'altra dia llegia al bloc de Gregorio Luri - "El Café de Ocata" - la seva teoria que, pels  catalans, només hi ha una cosa pitjor que ser "MANATS": "MANAR". Aleshores on queda allò de "la voluntat de ser" que deia Vicens Vives? Hi podem donar voltes.

La voluntat de ser (1)

  A Noticia de Catalunya, Vicencs Vives destacava els trets  fonamentals que, segons ell, definien alguns dels estat-nació europeus: a França, la raó; a Anglaterra, l'empirisme; a Alemanya, la metafísica; a Italia li correspondria la intel·ligència, a l'Espanya castellana, la mistica...Malgrat l'enorme respecte que sento per Vives, haig de confessar que la meva desconfiança per reduir els pobles (o societats?) a clixes es igual de gran. Dels catalans deia que el tret psicològic fonamental era "la voluntat de ser". Aquesta voluntat de ser, però, dóna per a fer política? Vull dir, per exercir-la amb totes les conseqüències que no són només la de fer d'administrador de finques?  – dit sigui amb tots els respectes per aquestes professionals.  Fa temps que el dubte em nia a les entranyes. Però, mira per on, m'agradaria poguer-ho comprovar / provar sense l'ajuda de caminadors...si no es massa tard. El dubte és: en qui confiar?

Post scriptum: com és que Vicens Vives es tan citat, darrerament?

Com l'Ulisses homèric...

Els viatgers a Itaca han de recordar que el retorn a casa de l'heroi de la guerra de Troia no és un objectiu que s'assoleixi d'un dia per l'altre: el camí d'Ulisses i els seus companys esta ple d'entrebancs, obstacles, de temptadores seduccions, de perills i d'aventures de tots els colors. La pregunta és: hi ha cap polític prou sagaç, subtil, astut, intel·ligent, tenaç i hàbil per salvar els esculls? Per navegar entre Escil·la i Caribdis?

Europa / Denis de Rougemont (2)

A l'apartat Diversitats fecundes i divisions anàrquiques Rougemont escriu:

"L'autèntic sentit del mot nació, abans que el segle XIX l'hagi estatitzat, era donat per les realitats ètniques i lingüístiques. Respectar les personalitats nacionals era, doncs, propiament dit, respectar les personalitats de Bretanya i d'Escòcia, del País Basc i del País de Gal·les, de Catalunya, d'Occitània, d'Alsàcia, etc. Ara, els Estats-Nacions francès, espanyol i anglès, que tant insisteixen perquè hom respecti llur personalitat sintètica, s'han format precisament amb menyspreu per la personalitat autèntica de les nacions que han uniformat a cops de força. Sols la unió d'Europa per sobre dels Estats permetrà restaruar aquestes autèntiques nacions. La causa de les personalitats nacionals està lligada a la causa de l'Europa federada en el respecte de les diversitats, no pas  al manteniment d'aparells d'estatals formats segons el model napoleònic i que no tenen gaire més que un existència administrativa en els fets, una existència escolar en els esperits"

Europa / Denis de Rougemont (1)

  Davant les reiterades incapacitats dels polítics europeus (de vol gallinaci i miops) per fer polítiques comunitaries actives i d'arribar a acords positius sobre la construcció d'Europa, no queda altre remei que tornar al llibre "Salvació: Europa" de l'assagista, socioleg i historiador suís  Denis de Rougemont (autor del famós L'Amour i l'Occident. Hi ha traducció castellana a l'Ed. Kairós). 

Unida o colonitzada és el títol d'un dels apartats on l'autor diu (encara hi havia la guerra freda, el mur de Berlin encara no havia caigut i el que ara en diem potències emergents encara no es veien) aquest fragment que reprodueixo:

"Parlem de defensa i d'armaments, de tècnica i de direcció, d'investigacions científiques, d'equilibris socials  o ecològics, de transports o d'nformació: cap d'aquestes realitats no pot ser objecte d'una política assenyada en el mar d'un Estat-Nació; en canvi, qualsevol bastaria, per si sola, per a obligar-nos a superar els límits de l'Estat-Nació. És veu ben clar que totes estan en interacció. Sense una concertació continental, llurs efectes es traduirien en una epidèmia de neutralitzacons recíproques; concertades, al contrari, ens donarien excel·lents oportunitats per a fer d'Europa, novament, el motor de la història del món".

Aeroport: una definició

Aquesta frase de MacLeod – trobada al relat "El regalo perdido de la sangre salobre" dins el volum "Isla" sobre el que ja he parlat  – defineix a la perfecció el que és la vida contemporània: "La terminal del aeropuerto me resulta extrañamente familiar. Símbolo de la transitorio, tiene el brillo de lo permanente".

La corprenedora bellesa dels relats de MacLeod

[FITXA: "Isla: todos los cuentos" de Alistair MacLeod. Traducció de Miguel Martínez-Lage i Iñigo García. 408 pàgines. Editorial RBA. Barcelona, 2011]

Quan vaig comprar aquest llibre confesso que ho vaig fer empès molt més per l'atracció que han exercit damunt meu les illes - i els fars, òbviament: vegis la portada - que no pas perquè de MacLeod en conegues o n'hagues llegit o sentit dir mai res.

La sorpresa ha estat majúscula. Aquest relats són autèntiques peces d'orfebreria. I si se'm permet dir-ho d'humanitat, de profunda humanitat. Són peces que m'han arribat a corprendre, i, per què no dir-ho, a emocionar - qui deia que les emocions no es poden pel cap baix explicar i/o raonar?. Al respecte, la neurociència n'ha dit algunes coses, però de forma lamentable les humanitats segueixen sense treballar amb una paperera al costat i continuen divorciades de les ciències. L'esvoranc que va enunciar Snow a "Les dos cultures" s'ha eixamplat de forma lamentable. 
Tornem, però, a les històries de MacLeod. que tracten de pescadors, miners, individus i comunitats semi-aïllades o aïllades del tot - són illes, doncs: més analogies per tant - ancorades gairebé en un món ancestral i arcaic, preindustrial en la majoria dels casos. El medi en el que discorre la vida i el viure d'aquestes comunitats és la Natura incommovible, indiferent: en aquest punt es interessant de comprovar com és la relació que s'estableix (de comunió i de lluita, de supervivència per tant, amb l'entorn), i com troba també la seva expressió més directe en la relació que tenen amb els animals. I a la vegada, aquests relats, també ens fan adonar com els últims descendents d'aquestes comunitats - o aquells altres que n'han marxat i hi retornen fugaçment - s'enfronten o contemplen el final d'un model de vida i el xoc inevitable amb la modernitat -- el desarrelament i la soledat, l'inexorable pas del temps. Hi ha un passatge - al magistral relat "El final del verano" – que singularitza aquesta qüestió millor que cap altre, i que ho fa servint-se dels aparells de quan començaven les noves tecnologies i el seu ús maldestre pels grans provoca, aleshores, que els fills, esdevinguin pares. Els papers s'intercanvien. Però no sols això: també amb els estils de vida que experimenten pares i fills. La manera de suar, per exemple.
I sent, com he apuntat, relats de supervivència, també ho són de vida i de mort d'una corprenadora bellesa. Històries que menen a altres històries que, a la vegada,  ens porten cap a unes altres com si anessin descabdellant l'existència.
Al marge de la valoració literària però, hi ha un aspecte, en aquest llibre, que crida l'atenció i que paga la pena d'aturar-s'hi. I es la manera com l'autor juga amb el mateix concepte de narrar. I per tant amb la idea que es fa de la literatura. De la seva experiència. I com la introdueix i hi reflexiona en el si mateix de la narració que ens esta contant. Al mateix relat que he citat, el narrador explica que al manual de literatura de la seva filla que va a la universitat es diu que "la experiencia privada, si se expresa con destreza,puede comunicarse de forma atractiva y universal,más allá de las limitaciones que imponen el tiempo y el paisaje".  
Aquesta es la magnifica lliçó que ens dóna McLeod en aquest recull esplèndid.

L'ADN del Serrallo. Conversa amb els pescadors del barri mariner i pescador: "Aquesta era la nostra vida".

  "Abans un pescador arribava de la pesquera i et trobava jugant a la platja. Portava una senalla i et demanava de portar-la  a casa seva i que li diguessis a la dona que havia anat a la taverna a fer un cafè. I ho feies. Un altre dia podia passar que et demanessin d'anar a l'estanc a comprar picadura o paper per cargolar els cigarrrets...Ara en canvi ves i demana-ho!".L'anècdotari,l'explica Jordi Albiol (1936) de renom "Jordi de la Parrota" o "Chaparro". Aquest  ambient es el  que troben a faltar els pescadors del Serrallo. Francesc Pedrol (1920) més conegut com a "Ros de la Guita" afegeix que "quan sorties de casa tothom es saludava, parlàvem, érem una gran família. Ara no coneixem ningú. Tots són forasters". Per Albert Pedrol (1936) que tothom coneix com "de la Guita" (es nebot d'en Francesc), "tot ha canviat molt. L'ambient mariner, el caliu de les barques, les tavernes...." I l'Andreu Domenge (1942) de renom "el Mico" afegeix  "...i les portes de les cases sempre estaven obertes...". "Heu de pensar -- continua explicant l'Albert -- que tot el que és la façana marítima del Serrallo, estava ple de barques, de les arts de pesca,Aleshores tot ho teníem a tocar de la mà". 

En efecte: el que avui són molls, abans era una platja de còdols amb  "varadero" (un escar) i drassanes, tot ple de barques que arribaven fins a tocar amb les proes les cases dels pescadors. D'escenes com aquesta, entre moltes altres, aquest estiu se'n podien veure a l'exposició fotogràfica "El Serrallo ahir i avui" organitzada pel Port de Tarragona amb la col·laboració de l'Arxiu i el Museu. L'exposició ensenyava una forma de vida que comença a formar part de les pàgines del gran llibre de la Història. A una de les fotografies es podien observar les xarxes assecant-se penjades dels balcons de les cases. En un altre hi veiem un grup d'infants ensenyant una amfora que els pescadors havien tret del mar enredada amb les xarxes. La platja i les barques eren espais de feina i de joc. Els records i la conversa dels pescadors donen vida a les imatges fixes i de les seves paraules emergeix l'ADN del barri i de la seva experiència serrallenca.

Per Francesc Pedrol la primera imatge que conserva es "la mar i les barques. Aleshores les barques encara anaven a la vela i totes duien un bot més petit. En aquell botet - explica - els hòmens baixaven en terra i duien el peix fins a la platja i després a la llotja". Per Jordi Albiol  la mar també figura entre els seus records: "quan començaves a caminar -- explica -- ja teníem la mar a tocar. Si em preguntes quan vaig començar a nedar, no t'ho sabria dir perquè de xiquet sempre estaves jugant a voramar, i un dia et mulles fins aquí, l'altre una mica més amunt i al final arriba que et trobes nedant i no saps ben bé com ha passat". Els records de l'Albert Pedrol  fan reviure com era el barri: "ja de petits estàvem al carrer. No hi havia cotxes i el carrer era nostre. Hi jugàvem fins i tot de nit.  Els carrers estaven sense asfaltar, l'enllumenat es reduia a alguna bombeta. A l'estiu, com es feia vida a les plantes baixes, sopàvem al carrer. També sopàvem a les barques i fèiem servir les tapes de les olles com a plat. A la postguerra encara es veien cases enderrocades pels bombardeigs". Tots ells s'identifiquen amb la mar i la pesca perquè "a casa nostra - rebla l'Albert Pedrol -, no es parlava de res més que del peix que s'havia agafat, de les barques, del temps que havia fet, que si llevant, que si mestral,...Aquesta era la nostra vida". A tretze anys ja anaven embarcats amb un permís patern. "El que recordo més a la primeria d'anar a la mar - explica Jordi Albiol - és que sempre anava marejat. Ja només encendre les llums de carbur, la olor em deixava marejat per tot el dia". A l'Andreu Domenech li passava tres quarts del mateix. "A l'hora de calar les xarxes, de nit - explica - tenia d'encendre un cremallot amb tot de draps mullats en petroli per poguer fer cremar el carbó. Amb la pudor que desprenia ja em quedava marejat com un pop". 
Si l'home feia la feina a la mar, la dona la feia a terra. Al marge de la feina de casa, es donava el cas poc habitual que algunes dones portessin l'administració de les barques. Joana Costa Benaiges n'és una. Més insòlit resulta, però, que fos la seva avia, Maria Fortuny, qui li ensenyes a fer-ho. "No sols era portar la comptabilitat - recorda Joana - també calia cuidar-se d'anar a Comandància a despatxar el "rol" (la documentació de les embarcacions), buscar certificats, pagar factures, anar al banc,..I a mes hi havia la feina de "remendar" les xarxes. Això ho fèiem totes. La meva mare, Maria Dolors Benaiges, n'era el cap. Venia a ser com una modista que talla el vestit i la resta van cosint les peces on toca".

En Francesc Pedrol era "motorista", és a dir, l'encarregat de vigilar els motors. Explica que "quan es feia maniobra per sortir 'a fora' (en llenguatge mariner "anar a mar") el patró duia el timó i jo em cuidava de vigilar els motors i la maniobra". Quan anava embarcat sovint li tocava fer de "ranxero" tot i que això no l'eximia de la resta de feines. A més preparar el "ranxo" era una tasca rotatòria entre la tripulació de cada barca. Explica l'anècdota d'un pagès "que un dia es va embarcar amb nosaltres amb el compromís de cuinar ell. Va dir que portaria un conill. Refiats, no vam agafar queviures i el pagès es va presentar amb un conill...viu!. Ningú va gosar matar-lo. No varem menjar res en tot el dia fins que no vam arribar a terra".

De temporals i accidents "tots n'hem passat - diu Jordi Albiol -. Les manegues, per exemple. Fan bonic però fan por. Amb aquelles barques tan justetes i velles...". En Francesc Pedrol recorda que una manega va xuclar una barca dins el moll i es van negar dos pescadors. No es l'únic cas, però. Ara, en canvi les coses són diferents. L'Andreu, que té una barca de ferro que fa 28 metres d'eslora, explica que, una vegada, mentre calaven les xarxes, els va passar una manega pel damunt. "S'ho va emportar tot: les caixes, el toldo de la "maquinilla", tot, però no es va pas bolcar". En Jordi Albiol recorda que pescant a Mallorca i mentre calavant de nit, un cap de cable el va colpejar i el va tirar al mar. "En vaig sortir ben parat perquè m'hi hagués pogut quedar. Tan pel cop, com perquè els companys van trigar a adonar-se que havia caigut".

Al Serrallo les coses van començar a canviar quan la gent va buscar cases en millors condicions fora del barri. Per Jordi Albiol el Serrallo actual "ja no té res de barri mariner ni pescador. Ara, diu, només hi ha soroll, baralles,...". I a més esta del tot convençut que les barques desapareixeran i al seu lloc hi acabaran per posar iots. 

Un Museu pel Serrallo

Les imatges que il·lustren aquest reportatge han estat escollides entre les 510 que formaven part de l'exposició "El Serrallo ahir i avui". Les fotografies exposades són una selecció de les 1.320 cedides per una quarantena de famílies serrallenques i que ens apropen al que va ser la vida quotidiana del singular barri mariner i pescador de Tarragona.  L'exposició estava organitzada al voltant de tres grans àmbits – el barri, la feina i la festa – i és la primera baula d'un projecte més ambiciós que té de culminar amb la creació del futur Museu dels Pescadors.

L'objectiu del projecte es recuperar, preservar i difondre la memòria gràfica i oral del barri.  Pel que fa a la recuperació i preservació del patrimoni tan gràfic com oral, hi han dues línies d'actuació obertes. Tocant a les fotografies, el primer pas ha estat  digitalitzar-les i documentar-les. És a dir, no sols datar-les i identificar espais i persones, sinó també quines històries expliquen. En relació a la memòria oral el projecte contempla recollir les experiències i els records dels pescadors del barri amb la idea de desenvolupar projectes pedagògics.

CRÈDITS FOTOGRÀFICS

De dalt a baix: 
1.  Una tasca abital un dia qualsevol al moll del Serrallo. Pescadors feinejant a bord d'una barca (1950). Foto: Cedida per Rosa Sans Sans / Arxiu d'Images del Museu del Port de Tarragona.
2. Una de les feines que feien les dones era remallar les xarxes. A la fotografia Enric i Roseta de Saparró i Toneta del Pagés (1965). Foto cedida per Josep M.Brull i Alabart / Arxiu d'Imatges del Museu del Port de Tarragona.
3.  Una escena habitual: ranxer a bord del "Narci". Consistia en peix bullit amb patata i cassola de rossejat (agost, 1970). Foto cedida per Albert Pedrol Aixa / Arxiu d'Imates del Port de Tarragona.
4.  Una botiga de les d'abans. Vista interior dels "Queviures i Ormeigs navals Brell" al carrer Trafalgar, 11. (1910). Foto cedida per Josep M. Brull / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
5. Paneres i caixes de peix tot esperant que comenci la subhasta. Asseguts d'esquerra a dreta: Cassoles, Paquita, Guillermo Ripoll. I dret, Pepe de Benidorm. Foto cedida per Josep Ripoll Bondia / Arxiu d'Iamtges del Port de Tarragona. 
6.  A la iamtges es pot observar el moment de triar el peix. En aquest cas la feina tenia lloc a bord de la "Madobe" (1980). Foto cedida per Jordi Albiol Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
7. Una barca en procés de construcció als Astilleros Fermí Roch (1948). Foto cedida per Just GArcía Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
8.  Xarxes esteses a la façana  d'una casa de pescador al c/Trafalgar, 2. Per darrera donava al c/ Gravina (1946). Cedida per Joan García Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
9. Grup de nences acompanyant la processó de la Mare de Déu del Carme del 16 de juiol de 1960. Foto cedida per Just García Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.

NOTA: Aquest reortatge va ser publicat originalment al suplement de Tarragona de La Vanguardia del 28 de setembre. 

Montgat

Em penso que l'única cosa que encara perviu en aquest indret del litoral és l'esglesia. Com si ens volgues recordar allò que és permanent i immutable en relació a les obres dels homes sempre peribles. Això quan no es l'home mateix qui accelera la destrucció de les seves obres.

En un primer moment el campanar em va despistar i no sabia on estava localitzat. Però la imatge em perseguia, amagada en algun indret de la memòria. Avui, sospito que la façana deu ser gairebé invisible des de la platja. 

Les cases de la façana maritima - cases de pescadors -, ja no hi són. De barques tampoc en queden com no sigui les dedicades a l'oci. Les vies del tren tampoc les han tret. Encara que no es vegin estan entre les barques i les cases. Si poguessim mirar a l'esquerra de la imatge hi veuriem el tunel del ferrocarril que travessa el turó de Montgat i la torre de guaita de ca l'Alzina que formava part del mas del mateix nom enderrocat l'any 1987. Però ja sabem que estem al pais de Piqueta i Enderrocs S.A.
La postal, perquè la imatge correspon a una postal, esta escrita l'any 1965. En català. I esta adreçada a San José de Puerto Rico. I en el remitent explica que arribara a casa des de Miami. Em pregunto quina història amaguen les paraules del remitent.

Continua la recuperació del patrimoni ferroviari de l'antic dipòsit de Móra la Nova. Retorn de "la bonita", màquina insignia del dipòsit.

La "Mikado" travessant el pont de Garcia  durant el recorregut entre Mora la Nova i Casp l'any 1973. (Foto: Jordi Valero)

  La que va ser locomotora insignia del desaparegut dipòsit de l'estació de Mora la Nova coneguda com la "bonita" i que va ser el darrer model de màquina a vapor que es va construir a La Maquinista de Barcelona tornara en properes dates al que fou el seu darrer destí procedent del Museu del Ferrocarril de Madrid Delicias.  En primer lloc per ser restaurada, i en segon, per passar a formar part del futur tren turístic dins el paquet d'iniciatives engegades l'any 2001 destinades a recuperar el patrimoni ferroviari d'aquesta població de la Ribera d'Ebre. Primer, sota l'impuls de l'"Associació per a la Preservació del Patrimoni Feroviari i Industrial" (APPFI), i, a partir del 2006, de la mà de la Fundació (FPPFI)  on  s'integren, a més de l'Associació, l'Ajuntament de Mora la Nova, els consells comarcals del Baix Camp, Ribera d'Ebre, Terra Alta i Priorat i la comarca del Baix Aragó-Casp. L'aportació econòmica que ha fet l'Ajuntament moranovenc per fer possible aquesta operació puja a 20 mil euros.

   La recuperació de la "bonita" havia estat ja des dels inicis del projecte, ja fa onze anys, un dels objectius que es perseguien per la càrrega simbòlica que té la locomotora per Mora la Nova. En aquest sentit, doncs, i  després de 3 mesos de negociacions amb l'Ajuntament de Madrid perqué donés els correponents permisos, entre els dies 26 i 28 de març es disposa la logístics per dur a terme les complexes maniobres per poder treure amb dues grues de gran tonatge la "bonita" de 120 tones d'una via morta per situar-la a la via principal, separades per 35 metres, i des  d'on podrà viatjar fins a Mora la Nova. En aquest viatge també l'acompanyaran l'automotor Renault ABJ-2304  i la locomotora de vapor "Mikado" 141F-2316 de 90 tones, que també han estat cedides a l'entitat. L'operació va ser prou delicada perqué l'estat d'abandó en que es trobava la locomotora  va obligar a introduir una sèrie de mesures per tal que, a l'hora de ser aixecada per les grues i  passar-la d'una via a l'altra, no es partis per la meitat ja que el bastidor que aguanta l'estructura de la locomotora estava molt malmesa. Això de banda, també es van tenir de construir dos menes de vigues d'acer on poguer anclar els cables de les grues amb l'objectiu que el pes de les locomotores en ser aixecades no recaigués directament sobre la seva estructura. En les operacions hi van participar 15 voluntaris de les Associacions de Mora, Lleida i Madrid.

La "bonita" quan encara estava activa. (Foto:APPFI)

  La "bonita" és una de les poques màquines d'aquest tipus que encara es conserven del total de 57 que es van arribar a construir i de les quals 17 estaven destinades a Mora la Nova. Tot i que els noms de les locomotores tenien a veure, com a norma general, amb el número de rodes dividides per grups, en el cas de la  "bonita" el sobrenom va lligat a la linia estilitzada que presenta tot i que inicialment se la coneixia com l'"atomica" per les dimensions que té. En el cas de la "Mikado" el nom, adoptat internacionalment, respon al fet que van ser els japonesos els primers a instaurar el sistema conegut com a 1–4–1. És a dir, un grup de rodes petites al davant, un segon grup de rodes groses al mig traccionades per les bieles i un tercer grup de rodes petites al darrera que ajudaven a girar les màquines quan entraven a les curves.

  La importància del dipòsit i l'estació  de Mora la Nova – gairebé 100 locomotores i més de 1000 persones treballant-hi en el moment més àlgid –, s'enten en el context del que era el funcionament de la linia Barcelona-Madrid construïda entre els anys 1891 i 1898. Aleshores el viatge no es podia fer d'una tirada perqué les locomotores només tenien un radi d'acció d'uns 150 quilòmetres. Calien doncs unes bases de que permetessin efectuar el relleu de maquinistes i locomotores. El dipòsit cobria serveis entre Saragossa, Barcelona, Miranda de Ebro, Lleida i Sant Vicenç de Castellet pel que fa a la linia Nord i, de forma especial, també extenia el servei a la linia de la Val de Zafan (Tortosa-La Puebla de Hijar). Després de la guerra civil la tracció de vapor va ser substituïda per la tracció diesel i  el dipòsit de inicia el seu declivi, però a partir de l'electrificació de la línia l'any 1980 entre Barcelona i Saragosa i després fins a Madrid va suposar la seva fi.

Una jubilació  precaria

Les dimensions ho diuen tot sobre el perquè del sobrenom la "Bonita": vint-i-sis metres de llargaria, tres d'ample i 4,45 d'alçada.  Construïda l'any 1951 per la Maquinista de Barcelona, va estar de servei a Mora la Nova des del 1956 fins a la seva retirada l'any 1974. El cap del dipòsit va decidir que calia conservar-la pel que representava i per aquest motiu va ser traslladada l'any 1974 a Vilanova i la Geltrú amb la idea de dipositar-la al futur museu vilanovi. Aquest però no  va obrir fins l'any 1989 i va quedar abandonada. L'any 1981 se la va portar de nou a la MTM per ser restaurada arran d'una inicitiva, ja aleshores, per destinar-la a trens turístics, però el cap de zona (Catalunya-Aragó) va paralitzar el projecte restant de nou abandonada. L'any 1995 se la porta a Madrid Santa Catalina (una estació de mercadaries al costat de Vallecas) on se la va tornar a oblidar fins que l'any 1995 la porten al Museu del Ferrocarrll de Delicias on ha restat fins ara.

Antic despatx del cap de l'estació de Mora la Nova. Centre d'Interpretació 

del Ferrocarril de Móra la Nova (Foto: Marc Soler)

Per mes inforamcio consultar la pàgina web: http://www.appfi.net/

Un retrat

Al Museu de Belles Arts de la ciutat de Tours, hi ha aquest retrat de monsieur Honoré de Balzac, l'autor de la incomparable i excessiva (segur?) "La Comédie humaine". El retrat és un dibuix fet a la sèpia de l'artista Louis Boulanger que també ho és d'un retrat no menys famós de l'escriptor: aquell on se'l veu vestit amb hàbit de monjo.

Corrosiu com el vidriol

[Fitxa: "Notícies de tres ratlles" de Félix Fénéon. Traducció i pròleg de Jon-Lluís Lluís. L'Avenç, Barcelona, 2012.]

  Vet aquí un personatge d'aquells la importància dels quals cal o només es pot mesurar pels intangibles. Què vull dir amb això? El que vull aseenyalar ès què al darrera de Félix Fénéon (Tori, 1861- Châtenay-Malabry, Sena,1944) no hi ha cap obra – escrita, plàstica,... – de les que solem  anomenar com a "mestres". Amb l'excepció feta d'una plaqueta decisiva sobre el neo-impressionisme...i aquestes "Noticies de tres ratlles", títol de la secció de breus del diari parisenc "Le Matin" de la que va ser redactor, poca cosa més.  
   El cas, però, es que Fénéon va estar al rovell de l'ou de totes les avantguardes del seu temps i va contribuir a promoure-les: com a crític d'art elogiat per Apollinaire i galerista - l'únic marxant en el que confià Matisse - va descobrir gent com Signac, Bonnard, Van Dongen o Pissarro. Sent redactor de la revista "Bulletin de la vie artistique" va menar una enquesta on preguntava sobre si els arts dits primitius tenien cabuda al Louvre. Com a editor va publicar o va fer editar Laforgue, Jarry, Mallarmé o Rimbaud entre d'altres en són deutors.
 Anarquista declarat i, oh paradoxa, funcionari exemplar de l'estat francès, després d'haver dirigit i/o cofundat diverses revistes --  La Vogue, Revue Blanche, Symboliste, La Revue moderniste, La Plume, Chat Noir, etc -- Fénéon arriba al periòdic "Le Matin" l'any 1906 convertint la secció esmentada en lectura obligada al París de l'època.
 El professor Martin Vivaldi a la seva obra "Géneros periodisticos" (que ens feien llegir a la Facultat), ensenya que els breus són textos curts, incisius i que no tenen d'excedir en cap cas les dues-centes paraules i que, si en fan cent, encara millor. Doncs bé, els de Fénéon ni tan sols hi arriben, a cent. L'home es veu que anava sobrat, tal com diu ara la juvenella. El que només eren informacions de successos que arribaven a la redacció malgirbades, sense suc ni bruc ni temps per treballar-les més extensament, en mans de Fénéon es converteixen en sentències desproveïdes de moralina i carregades de munició literari d'alt voltatge. La seva es una visió despullada i crua - amb dosis de mala bava i pinzellades d'humor negre - sobre els extrems d'estupidesa a la que pot arribar, i en la que incorre tan sovint, la nostra espècie. 
  Els seus breus eren una mena de crònica social en forma de píndoles enverinades que afectava a tots els nivells de la societat i que traspuen la nul·la simpatia de Fénéon per tot el que fes olor a poder en les seves múltiples formes. L'habilitat a l'hora d'emprar els recursos expressius de la llengua, fa que la reiteració dels continguts de les notícies que podem llegir en aquest llibre – per exemple, la manera com recaragola el tema de la violència domestica – esdevinguin una mena de work in progress corrosiu i sarcàstic. Impietós, fins i tot.
  Imprescindible amb crisi o sense.

Nota: Aquest article, que aquí he modificat lleugerament, va ser publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 31 d'octubre del 2012

Ximpleries i demagogia

Una de les critiques que s'adrecen habitualment als nacionalismes perifèrics (el de les nacions sense estat o com se les volgui anomenar) és el de barrejar els sentiments amb la política. Passa que els mateixos que esgrimeixen aquest argument són els primers que s'han apuntat al joc quan l'independentisme ha ocupat tot l'escenari de la politica.
A veure si m'explico. Servidor té familiars a Espanya. I no entraré a explicar els propis origens. 

Amb això vull dir que, en el cas d'una hipotetica independència de Catalunya, em continuaré relacionant igual de bé o malament (o simplement no em relacionaré ) amb aquells membres amb els que tinc bona relacio des de sempre i continuare igual de malament amb aquells altres amb els que no m'he avingut mai per les raons que siguin, allò que se'n diu manca de "feeling" –  i sense que la condició nacional hi tingui res a veure.

Vull dir que posar els sentiments d'afecte, estima, simpatia o de "bon rotllo" envers i entre les persones (siguin o no familia) en relació directe a unes fronteres o murs que només existeixen al cap de qui en parla és una bajanada colossal. I, en efecte, perillosa. Com el seguit de comentaris per l'estil de fer escollir entre pare i mare (Espanya i Catalunya: i qui deu ser un i qui l'altre?), de si es just o injust fer triar el fill entre ser català o espanyol (la doble nacionalitat existeix, oi?) o la cretinada de que els cognoms s'hauran de catalanitzar.
La llista es tan llarga que produeix mandra només de pensar-hi.
El que vull dir doncs es que les relacions personals no tenen res a veure amb independències o dependències.
Tota aquesta mena de reflexions i arribat el cas de comportaments (sic) són propies de gent primaria. O poc civilitzada.  O irredempta.

El far del Morrot víctima de Piqueta i Enderrocs S.A

Aquest és un indret de la Barcelona moderna que ja no existeix. El van sacrificar per ampliar el port de la ciutat. Un es pregunta si era del tot inevitable que l'enderroquessin. Si no hi havia alternatives. Hauria estat un lloc magnific per posar-hi un museu amb la història del mateix port, o amb la del barri mariner i pages  de Can Tunis avui dia engolit sota el ciment de la Zona Franca i per l'ampliació del Port.  Era un indret on s'hi arribava amb les "golondrines" (aquelles amables embarcacions que Félix de Azua confonia amb el Titànic). Era un indret emblemàtic per a unes quantes generacions de barcelonins que solien acostar-s'hi els diumenges pel matí a fer el vermut, dinar al "Porta Coeli", a contemplar el mar o a passejar per l'escullera. Formava part de la memòria popular.
Aquest far es va encendre l'1 de novembre del 1927 i el pla focal es situava a 33, 20 metres per damunt del nivell del mar. I l'edifici, que feia  16, 80 x 10, 00 metres,  s'aixecava damunt un basament. Estava dividit en tres zones de les quals dues estaven destiandes al servei de salvament de nàufregs. El projecte de demolició data del 1968.

Sobiranies / Identitats

  Quan les sobiranies nacionals es dissolguin, les identitats esdevindran lliures de jous

Politics antics

  Ho són tan que l'actual ministre d'exteriors espanyol, el Sr. Margallo, afirmava ahir a la seu del Cercle d'Econòmia, que es partidari d'una Europa federal sense trencar els estats-nació actuals – aquesta actual i feixuga "rutina administrativa" que alguns confonen amb la metafísica. Bé, a mi la frase em recorda aquella altra que deia el general De Gaulle (mireu si han passat anys!) de construir l'Europa dels Estats....des de l'Atlantic fins els Urals.  I així estem des d'aleshores veient com els estats-nació fan mans i manigues per no arribar enlloc i es barallen per no cedir ni una engruna de l'anomenada sobirania nacional (a veure qui pixa més lluny: són com nens malcriats!) encara que en l'embat els hi vagi la bossa i la vida (la dels ciutadans reduïts a carn d'estadistica).
  La pregunta que persisteix, tenaç, és: ¿i com es fa per cuinar una truita sense trencar primer els ous?
  Això mateix es preguntava Denis de Rougemont quan va publicar aquest llibre l'any 1970 (en edició francesa: "Lettre ouverte aux européens"). Aquest llibre s'hauria de tornar a reeditar i repartir-lo per tots els parlaments dits nacionals i, ja posats,  també al Parlament europeu i entre els alts funcionaris de Brusel·les.

Una frase

  Em perdonin si cedeixo a la temptació de la nostalgia. 

 Una de les raons per les que llegia l'Obs (Le Nouvel Observateur) era per no perdrem els articles de Bernard Frank. N'hi havia d'altres, és clar. Però ara no venen al cas. S'enten que d'això ja fa una pila d'anys.

  Fa una estona que m'he deixat anar per les pàgines del llibre d'en Frank ("Les rues de ma vie") i m'ha agafat una atac de nostalgia pel Paris que encara vaig conèixer. Em dic que dec haver baixat la guardia...

   En aquest passeig "à pas de loup" que Frank ens proposa pels arrondissements, cases, hostes, amistats, carrers i places, apartaments, restaurants i gats (entre d'altres) parisencs on i amb els que va viure o compartir (pis, taules, còpes,...) hi trobo una frase que no recordava haver subratllat i que es una d'aquelles frases tan memorables del cronista, escriptor i periodista francès:"...la raison n'a rien à voir avec le souvenir...". Ah, mon vieux!

Pregunta, interrogant

  Si no hagués estat per la dimensió inesperada (?) que va assolir la manifestació del passat Onze de Setembre, el president Mas i el seu partit haurien pujat a la planxa per surfejar l'onada?. Manifesto els meus dubtes. Això si: el president Mas  va demostrar ser ràpid de reflexos. I quan ell i el seu partit ja cavalcaven l'onada, la resta de líders i partits encara es preguntaven sobre el perquè de les coses. Ara: en aquesta pressa de decisió (arriscada, un tot o res, un caixa o faixa; no sols pel país, també per CiU) no hi havia així mateix un altre càlcul de caràcter més tactista? És a dir, la por de que si no s'avançaven als rivals polítics, l'èxit de la manifestació pogués ser capitalitzat en properes eleccions per una força com ERC a costa de CiU?.

Per pensar-hi

  Llegint Beryl Markham  autora anglesa de "Al oeste con la noche" (Libros del Asteroide, Bcn., 2012) llibre del que em proposo tractar més endavant, però que parla de la mateixa Àfrica i dels mateixos personatges que Isaak Denisen a "Out of Africa", hi trobo aquesta frase referida als italians quan té d'aterrar al desert libi de tornada a Anglaterra i topa amb l'exercit del Duce. Escriu Markham que "...el país de Caruso [Italia] ha vivido una vida simbólica durante tanto tiempo que ya no diferencian entre símbolos y hechos". 

Si més no, crec que fariem bé de pensar-hi.